|
La dansa dels Porrots de Silla |
J.
Carles Saragossà i Saragossà
NOTA PRELIMINAR
Aquest article reproduix un més
extens sobre la "Dansa dels Porrots de Silla"
del que es autor Joan Carles Saragossà Saragossà
publicat en novembre de 2000 a la revista del centre
d'Estudis Locals de Silla, Algudor, nº 1, amb lleugeres
modificacions i correcció d'errates que el propi
autor ha introduït.
L'investigació duta a terme per l'autor no
esta finalitzada i aquest disposa de noves dades documentals
sobre l'origen de la Dansa dels Porrots i de les poques
danses pírriques europees que es ballen a l'actualitat,
relacionades, com la Dansa dels Porrots de Silla, amb
el personatge mitològic d'Hèrcules. Aquesta
investigació i l´estudi publicat a la revista
Algudor formaran part d'una publicació futura
amb la iintenció de difondre en un camp més
ampli l'importancia de la Dansa dels Porrots.
INTRODUCCIÓ
L'estudi de la Dansa dels Porrots de Silla troba obstacles
difícils de bandejar si es volen oferir altres
conclusions que no siguen les que sovint definixen la
dansa remuntant-la a uns orígens mil.lenaris
o antiguíssims.
El desconeixement de matèries aparentment tan
senzilles com la identificació dels dansadors
més enllà dels darrers cent anys; l'evolució
o canvis en la seua indumentària; les variades
interpretacions musicals al llarg dels dos darrers segles;
i, fins i tot, l'arrelament de la Dansa dels Porrots
a Silla, són extrems que la investigació
d'escasses fonts escrites no permet reconstruir amb
total fidelitat i que obri seriosos dubtes del que ha
sigut la realitat de la dansa en el context de les manifestacions
festeres a Silla.
Altres qüestions molt més importants i
profundes com és el tractament dels orígens
i significat de la dansa o l'atribució al nostre
poble de la seua paternitat, ens du a oferir interpretacions
que sempre quedaran en el camp de la hipòtesi,
partint de l'estudi d'altres danses amb trets semblants,
però amb la cautela pròpia a què
estem obligats per la manca de referents documentals
que ajudarien a desxifrar amb seguretat els interrogants
apuntats.
Les dificultats no sols es presenten quan s'intenta
fer una aproximació a la història de la
nostra dansa. També trobem els mateixos entrebancs
a les investigacions que d'altres danses he pogut examinar
i que compartixen amb la Dansa dels Porrots un tret
idèntic i comú: l'organització
en temps llunyans d'aquest tipus de manifestacions folklòriques
no ha nascut dels poders civils o religiosos sinò
del mateix poble, caracteritzant-se totes per un indubtable
caire popular.
Aquesta circumstància ens explica l'escassesa
de documentació als arxius sobre les anomenades
danses guerreres, que en canvi sí que és
nombrosa quan tractem d'historiar altres festivitats
com les creades pels estaments religiosos, organitzant
processons, romeries o actes litúrgics, fins
al punt d'absorbir festes paganes amb la finalitat de
dominar qualsevol manifestació popular; o les
festes que, promogudes pels estaments nobiliaris, tenien
per finalitat mostrar el poder i el fast de les institucions
civils o el mateix poder dels monarques.
En relació amb altres danses, la Dansa dels
Porrots de Silla, no ha tingut l'atenció dels
etnòlegs, folkloristes i antropòlegs,
i en són ben pocs els comentaris que ha merescut
la nostra dansa en els darrers cent anys, limitant-se
la majoria a opinions en revistes i periòdics
que només parlen de breus descripcions de la
dansa sense aprofundir en les qüestions que vertaderament
ens importen.
Totes aquestes circumstàncies han propiciat
una conceptualització del significat i origen
de la Dansa dels Porrots des de la repetida creença
de trobar-nos davant un ball al que se li atribueixen
uns orígens i una datació antiguíssims,
atés la seua veritable semblança amb remotes
danses pírriques i guerreres, pròpies
de l'antiguitat grega o romana. Aquestes interpretacions
de la nostra dansa que no passen de ser conjectures,
però que sempre troben antecedents i similituds
amb danses pírriques ballades a l'Edat Antiga,
han sigut possibles per les seues destacades característiques
que la diferencien molt d'altres danses amb components
suposadament bèl.lics:
1) La vestimenta dels dansaires netament romana,
si bé amb canvis al llarg dels darrers cent
anys i especialment diferent si fem cas de dibuixos
i gravats del segle XIX que he localitzat i que donen
als dansaires un evident caire còmic, que res
té a veure amb la indumentària actual,
encara que aquests dibuixos responen a una elaboració
imaginària, gens fiable, d'un autor que a les
darreries del segle XIX volgué reconstruir
l'anomenat ball de Torrent, aleshores desaparegut.
2) La corona de llorer que hi porten els dansaires
al cap, símbol del triomf i prestigi entre
els romans i grecs.
3) El porrot, denominat clava pel seu remat, com
a arma arcaica i pròpia de l'heroi mitològic
dels grecs, Hèracles, i dels romans, Hèrcules,
també anomenat Alcides.
4) La realització del ball que clarament
mostra un enfrontament després de mutus desafiaments
entre els dansaires.
Aquests trets han propiciat definicions de la dansa
carents de recolzaments fiables, però que magnifiquen
la importància de la dansa dels Porrots més
enllà del que possiblement ha estat considerada
fins fa ben poc entre els veïns de Silla, dins
d'un context comicofestiu.
L'atribució a la dansa d'un origen remot ha
estat una constant entre els autors que breument han
escrit sobre ella, sent una qüestió comprensible
davant la fascinació que causa la visualització
dels esmentats elements de la vestimenta i la singularitat
del ball, gens semblant a altres danses. El més
fàcil és definir el ball amb allò
que més aviat ens ve a la ment, sense preocupar-nos
de tractar la dansa des d'altres punts de vista i sempre
tenint present l'estudi d'altres fonts que no siguen
les habituals opinions dels articulistes als diaris,
avançant que d'eixes fonts s'obtenen altres conclusions
no menys interessants.
L'atribució d'un origen remot a tot tipus de
danses guerreres, no és un corrent conceptual
novedós, sinò que ja ve traçat
en certs repertoris d'etimologia i en diccionaris dels
segles XVI a XVIII que definien les danses guerreres
coetànies com veritables danses pírriques
d'origen romà i grec. Això ha ocasionat
que els erudits, majoritàriament filòlegs
i etnòlegs dels segles XIX i XX, continuaren
eixe corrent que fixa el seu naixement a l `Edat Antiga
i derivant-les de danses pírriques interpretades
fa més de dos mil anys.
L'eminent etnòleg Julio Caro Baroja, ens manifestava
aquestes hipòtesis, en fer-se ressò de
certa polèmica entre els que anomenava classicistes
i anticlassicistes, al parlar-nos de la identificació
de les danses guerreres amb les danses pírriques;
concloent que els antics erudits espanyols i principalment
filòlegs del segle passat comparaven especialment
la dansa d'espases amb la pírrica, volent trobar
en una l'origen de l'altra. Per això, les seues
conclusions en estudiar les anomenades danses guerreres
es resumixen en allò que he apuntat i que és
vàlid per a la nostra Dansa; falla, com sempre,
l'anàlisi històrica particular, i s'ignora
el mecanisme de la creació, difusió i
evolució de tots els ritus antics i moderns que
als seus menors detalls ofereixen semblances, i tota
explicació relacionada amb altres danses de l'antiguitat
grega o romana, no són altra cosa que pures aproximacions,
que res indiquen sobre una possible imitació
concreta, herència segura, transmissió
històricament demostrable, però que caldrà
respectar perquè certes formes i funcions semblants
són molt paleses. Haurem de buscar la significació
primitiva de les danses en un exercici que es pot fer,
però sense gran confiança en el resultat.
Aquest article té la intenció d'estudiar
tot allò que s'ha escrit sobre la Dansa dels
Porrots i aportar altres novetats. incloent-hi fotografies
del primer terç del segle que ens ha permés
observar els canvis en la vestimenta dels dansaires.
També és un objectiu traure a la llum
la investigació feta al voltant d'escrits impresos
fa quasi dos cents anys que aclarixen qüestions
no esbrinades fins ara. A més, he tingut la sort
de localitzar les partitures musicals de la dansa des
del segle XIX fins a la meitat del segle XX, observant-hi
canvis en la música de la dansa que ja no s'interpreten.
D'altra banda, l'estudi dels documents sobre el ball
de Torrent i sorprenentment de la Muixeranga ha descobert
que aquesta última fou interpretada a Silla als
segles XVIII i XIX, relacionant-se sense cap dubte els
dos balls amb la Dansa dels Porrots, i descobrint un
camp novedós i apassionant que possiblement explique
algunes de les incògnites de la Dansa dels Porrots
en relació amb el seu origen i significat.
Finalment, he volgut mostrar les relacions de la dansa
amb l'eclosió de la cultura clàssica grecoromana
dintre del moviment artístic del Renaixement
dels segles XVI i XVII, a través de la representació
arquitectònica de guerrers o Hèracles
que, a vegades sorprenen per l'extraordinària
semblança amb els Porrots, seguint el gust i
la moda per la imitació dels cànons clàssics
i els fets dels personatges mitològics, dels
que sens dubte, participa eixa conceptualització
apuntada pels erudits de l'Edat Moderna en buscar a
les danses guerreres un origen grecoromà.
ELS DANSAIRES I LA VESTIMENTA
La Dansa dels Porrots és actualment interpretada
per tres colles de huit dansaires cadascuna, una de
les quals està formada per xiquets. La dansa
és ballada el dia sis d'agost pels carrers de
Silla, amb motiu de la festivitat del Santíssim
Crist, festa major del poble. Aquest nombre de colles
ha estat variable durant els darrers catorze anys, en
afegir-se a l'única colla d'homes que l'ha ballada
fins a l'any 1986, una colla de xiquets que ha eixit
pels carrers del poble des de l'any 1987, si bé
no tots els anys, i a més des d'aquest darrer
any, dues colles de joves. L'any 1990 es va crear una
colla de xiques que regularment, a excepció d'algun
any, també l'han ballada el dia del Crist. La
Falla Port de Silla va crear la seua colla de Porrots
l'any 1987, eixint el dia 6 d'agost pels carrers del
poble fins a l'any 1998.
Els dansaires van vestits amb les peces següents:
a) Falda roja de vora ondulada i adornada amb voreres
daurades, rematada amb flecs de fils grocs. La mida
de la falda és més aviat ampla i sol
cobrir les cames del dansaire fins poc més
amunt del genoll.
b) Xicotet mant de color roig amb forma de triangle
invertit i adornat amb voreres daurades, rematat amb
flecs de fils grocs. Aquest mant cobrix el cos del
dansador a l'altura del pit i l'esquena.
c) Corretja ampla de cuir que creua des de la cintura
el pit i l'esquena del dansador, fent conjunt amb
monyiqueres de cuir que els dansadors porten als braços.
d) Una mena de cinturó ample de cuir que des
de 1968 ha sustituït la faixa dels dansadors,
i del que ix un sarró, també de cuir,
que els dansadors porten a un costat.
e) Espardenyes de careta típiques del llaurador
valencià.
Els dansadors, amb corones de llorer al cap duen descobertes
les cames i el cos des del pit a la cintura i van armats
amb bastons verds d'un tamany considerable, clavetejats
als seus extrems superiors.
La indumentària ha sofert canvis substancials,
ja que fins a l'any 1967, els dansadors a més
de les citades peces i a excepció de la corretja-faixa
de cuir i les monyiqueres, cobrien les cames amb calces
i camisa de maneges llargues, aquesta última
peça freqüentment arromangada. El color
de les dos peces imitava el cos amb un color entre blanc
cru i marró, i a més duien una faixa de
tela de color semblant al de la falda. Al voltant de
l'any 1963 i fins a l'any 1967, la camisa i les calces
passaren a ser d'un color obscur.
Sens dubte, el fet que l'any 1968 s'optara per eliminar
les esmentades calces i la camisa obeïa a una petició
dels dansadors, per la calor sufocant que patien el
dia sis d'agost. La major relaxació dels costums
ja permetia despullar les parts del cos cobertes.
El folklorista Lisard Arlandis, publicà dues
fotografies de la dansa fetes als anys cinquanta, on
es veuen els dansadors amb les mànegues de les
camises totalment arromangades, fent-nos el següent
comentari:
"Cubre el tronco y las extremidades superiores
una camiseta color carne que quieren demostrar que esas
partes del cuerpo están desnudas, pero resulta
que esta camiseta, o es de manga corta o ha sido arremangada
por efecto del calor .... alrededor del cuello se luce
un pañuelo de seda con dibujos y colorines, que
pende sobre el pecho y espalda y del que ignoramos su
misión".
Aquesta darrera observació és clarament
inexacta, perquè les fotografies del mateix autor
de l'article mostren que no es tracta d'un mocador sinò
del xicotet mant que duen els dansadors al voltant del
coll fins al pit i l'esquena.
Des de l'any 1939 la dansa ha sigut ballada tots els
anys, a excepció de l'any 1978 en què
els dansadors reclamaren a l'Ajuntament de Silla un
major sou; com l'Ajuntament es va negar, aquests es
van oposar a eixir pels carrers del poble. L'actitud
de l'Ajuntament tenia un evident component polític,
ja que eren els darrers mesos de l'última corporació
franquista, fins al punt que aquell any el mateix consistori
no va patrocinar el tradicional llibre de festes, limitant-se
a repartir als veïns un programa de huit fulls
tirades a ciclòstil.
La indumentària dels dansadors ha estat substancialment
la mateixa fins a l´any 1967, si bé en
la recerca de documentació gràfica que
comprén els últims vint anys del segle
XIX i primer terç del XX, he tingut la sort de
trobar en diverses revistes gràfiques tres fotografies
de la dansa. Dues corresponents a l'any 1929 i l´altra
a l´any 1909. Aquesta darrera és el testimoni
gràfic més antic de la nostra dansa, observant-hi
alguns canvis en la vestimenta.
La fotografia de l´any 1909 ( foto 1) està
presa a València, el 3 d´octubre en l´anomenada
" Gran Pista" de l´Exposició
Regional Valenciana, amb motiu dels actes organitzats
sota el nom de " La fiesta de la danza", on
participaren els Porrots de Silla, a més d´altres
grups folklòrics valencians.
Foto 1. Els Porrots en la desfilada de presentació
a la Gran Pista de l'Exposició Regional Valenciana.
València, 3 d'octubre de 1909.
A la fotografia s´aprecien alguns dansadors en
la desfilada de presentació, on porten calces,
camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament
blanca pel color més clar, en relació
amb les altres peces. La peça que cobrix els
dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més
xicoteta que la que actualment porten els dansadors.
Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn
vorejats per flocs de fils grossos i separats que cauen
sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant
fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent
a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes
de careta sinó sandàlies amb punta coberta,
molt més fidel al calçat romà.
No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua
el cos.
Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses
sinó també perruques que els cobrixen
fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge.
Aquests postissos no són casuals sinó
que responen a una exacta rèplica d'allò
que vol imitar-se i que no és altra cosa que
el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles,
també anomenat Alcides com indicarem al llarg
d'aquest article.
A la fotografia s´aprecien alguns dansados en
la desfilada de presentació, on porten calces,
camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament
blanca pel color més clar, en relació
amb les altres peces. La peça que cobrix els
dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més
xicoteta que la que actualment porten els dansadors.
Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn
vorejats per flocs de fils grossos i separats que cauen
sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant
fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent
a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes
de careta sinó sandàlies amb punta coberta,
molt més fidel al calçat romà.
No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua
el cos.
Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses
sinó també perruques que els cobrixen
fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge.
Aquests postissos no són casuals sinó
que responen a una exacta rèplica d'allò
que vol imitar-se i que no és altra cosa que
el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles,
també anomenat Alcides com indicarem al llarg
d'aquest article.
Foto 2. Els Porrots a la Plaça Major del Poble
Espanyol de Montjuic, Barcelona, 15 d'octubre de 1929.
A la fotografia s´aprecien alguns dansados en
la desfilada de presentació, on porten calces,
camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament
blanca pel color més clar, en relació
amb les altres peces. La peça que cobrix els
dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més
xicoteta que la que actualment porten els dansadors.
Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn
vorejats per flocs de fils grossos i separats que cauen
sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant
fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent
a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes
de careta sinó sandàlies amb punta coberta,
molt més fidel al calçat romà.
No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua
el cos.
Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses
sinó també perruques que els cobrixen
fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge.
Aquests postissos no són casuals sinó
que responen a una exacta rèplica d'allò
que vol imitar-se i que no és altra cosa que
el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles,
també anomenat Alcides com indicarem al llarg
d'aquest article.
El 15 d'octubre de 1929, la Dansa dels Porrots fou ballada
al Poble Espanyol de Barcelona, ubicat a Montjuïc,
dins dels actes convocats per a celebrar la Setmana
Valenciana amb motiu de l'Exposició Internacional
de Barcelona.
El marc on fou ballada la nostra Dansa va ser espectacular,
perquè va ser interpretada a la plaça
Major del Poble Espanyol, inaugurat aquell any, envoltada
de monuments i enmig d'un gegantesc entaulat. Potser,
haja sigut el moment en què més ha relluït
la Dansa dels Porrots, atés l'excepcional marc
i proporcions del lloc on fou interpretada.
La fotografia 2, és ben eloqüent d'eixe
magnífic lloc. A més disposem d'un primer
plànol dels dansadors, desfilant a l'esmentada
plaça, tenint l'ocasió d'examinar la vestimenta.
Els dansadors continuen portant les barbes postisses,
però ja desprovistos de les perruques. El calcer
és el que es porta actualment, però observem
que la falda i el mant no són d'un sol color
llis, sinò adornats per ratlles de diverses tonalitats
i amb sanefes de dibuixos geomètrics. Els remats
de les dues peces continuen sent de flecs formats per
fils grossos que cauen sobre les cames dels dansadors,
però en aquest cas més junts i nombrosos.
A més s'observa que el mant porta un remat a
l'altura del coll del dansador amb forma de golgera
ratllada, fent conjunt amb la resta del vestit. La falda
és més llarga i el mant cobrix per davant
tot el cos fins a la cintura, a excepció dels
costats, mentre que per l'esquena els dansadors duen
el mant més llarg que vint anys abans. La faixa
dels dansadors és d'un color fosc, possiblement
negra, i per primera vegada se'ls aprecia una corretja
creuant-los el cos _ fixeu-vos en la foto 2, amb els
dansadors d'esquena-.
A diferència de la indumentària actual,
en els dos tipus descrits d'antiga vestimenta els dansadors
no porten les monyiqueres, si bé no poden afirmar
que no portaren el sarró, ja que no es veu amb
claredat a les fotografies. També duien faixes
que actualment han desaparegut, sent la falda i mant
molt més llargs que les que es porten en l'actualitat.
És possible que la vestimenta exhibida l'any
1929 fóra expressament elaborada per a ballar
en eixa ocasió, doncs no ha tingut continuïtat
des de l'any 1939, semblant-se més la vestimenta
utilitzada des d'aquest any a la més antiga de
l'any 1909.
El ressó als mitjans de comunicació
valencians per la marxa dels Porrots de Silla a Barcelona
fou molt gran, anunciant l'esdeveniment com un fet prou
rellevant, atesa la importància de l'Exposició
Internacional de Barcelona. Així, ens comentaven
la notícia dient-nos el següent: "
El domingo por la noche salieron para Barcelona los
componentes de la popular Danza dels Porrots. Iban muy
alegres y ruidosos y con grandes deseos de demostrar
en la capital de Cataluña la calidad de sus bailes".
"Exposición Internacional de Barcelona.
Semana Valenciana. Las danzas: En Sueca, Algemesí
y Silla menudean los ensayos. Todos se aprestan con
entusiasmo a rivalizar en gracia y disciplina artística".
"Esta noche a las 10,10 saldrá para Barcelona
el tren especial que transportará las primeras
comitivas para la Semana Valenciana. Están formadas
por los cuadros de danzas de Algemesí, Sueca,
Liria, Silla y Valencia, con un total de 400 individuos.
Este tren especial llegará a Barcelona artísticamente
adornado y tendrá su parada precisamente al lado
del lugar de atraque del gran trasantlántico
Magallanes que será el hotel de todas las comitivas
de la Semana Valenciana".
Els diaris "El Pueblo", "Las Provincias"
i "La Voz Valenciana" anunciaven que al Poble
Espanyol de Barcelona, i el següent dimarts 15
d'octubre de 1929 a les quatre i mitja de la vesprada,
es ballaría per deu executants la Dansa dels
Porrots de Silla, anomenada pel programa de l'Exposició
Internacional de Barcelona, "Porrots u homes de
la Força de Silla".
Pel que fa al nombre de dansador que hi participaren,
els "Cuadernos de Música Folklórica
Valenciana" ens diu que la dansa fou ballada per
setze homes a l'Exposició Internacional de Barcelona,
amb la finalitat de donar-li major sumptuositat. Els
huit afegits només dansaren en qualitat d'auxiliars
ja que, segons l'autora, la dansa es transmetia de pares
a fills, sempre que això fóra possible,
i no s'admetien intrusos.
Aquest comentari el recull qui fou cronista de Silla,
Julio Carbonell Primo, encara que no pareix massa clar
que la dansa fóra ballada per huit homes més,
ja que tot i ser possible això, no es recullen
a les fotografies més que huit dansadors, i al
programa de l'Exposició s'anunciava el nombre
de deu. El que sembla clar és que per deu homes
no fou interpretada a Barcelona, segons la fotografia
examinada, incorrent en equívoc el programa anunciat
als diaris i el diari "El Pueblo" també,
en donar la notícia que la Dansa dels Porrots
havía estat ballada per deu executants.
La persona que va fer possible que la Dansa dels Porrots
es donara a coneixer, tant a Valéncia, l'any
1909, com a Barcelona, l'any 1929, fou Maximilià
Thous Orts, conegut per ser l'autor de la lletra de
l'Himne Regional, pioner del cinema valencià
i promotor del primer museu valencià de l'etnografia
i el folklore.
El propi Thous ens descobria eixa circumstància,
dient que: "Otrora mostré a nuestro buen
público festero los cómicos Alcides, Porrots
de Silla .... Mucho antes, en el estadio de la Exposición
Regional, ya había reunido esas folklóricas
notas ... mucho después, ante millares de espectadores
de todos los paises del mundo, presentaba en el pueblo
Español de Barcelona ..."
En efecte, a l'esmentada revista "Diario Oficial
de la Exposición Internacional de Barcelona",
trobem l'article sobre la iniciativa de Thous per tal
d'organitzar la "Semana Valenciana" dins dels
actes que es feren a l'Exposició Internacional
de Barcelona.
Segons Julio Climent i Saragossà (Malagar),
dansador des de l'any 1942 fins a l'any 1968, i fill
d'un altre dansador que va estar a Barcelona l'any 1929
- Julio Climent i Carbonell -, l'encarregat de pagar
i organitzar als Porrots va ser Rafael Dutrús,
"Llapissera", director de la banda d'"El
Empastre", actuant com una mena de mànager
dels Porrots.
Aquest comentari el recull qui fou cronista de Silla,
Julio Carbonell Primo, encara que no pareix massa clar
que la dansa fóra ballada per huit homes més,
ja que tot i ser possible això, no es recullen
a les fotografies més que huit dansadors, i al
programa de l'Exposició s'anunciava el nombre
de deu. El que sembla clar és que per deu homes
no fou interpretada a Barcelona, segons la fotografia
examinada, incorrent en equívoc el programa anunciat
als diaris i el diari "El Pueblo" també,
en donar la notícia que la Dansa dels Porrots
havía estat ballada per deu executants.
La persona que va fer possible que la Dansa dels Porrots
es donara a coneixer, tant a Valéncia, l'any
1909, com a Barcelona, l'any 1929, fou Maximilià
Thous Orts, conegut per ser l'autor de la lletra de
l'Himne Regional, pioner del cinema valencià
i promotor del primer museu valencià de l'etnografia
i el folklore.
El propi Thous ens descobria eixa circumstància,
dient que: "Otrora mostré a nuestro buen
público festero los cómicos Alcides, Porrots
de Silla .... Mucho antes, en el estadio de la Exposición
Regional, ya había reunido esas folklóricas
notas ... mucho después, ante millares de espectadores
de todos los paises del mundo, presentaba en el pueblo
Español de Barcelona ..."
En efecte, a l'esmentada revista "Diario Oficial
de la Exposición Internacional de Barcelona",
trobem l'article sobre la iniciativa de Thous per tal
d'organitzar la "Semana Valenciana" dins dels
actes que es feren a l'Exposició Internacional
de Barcelona.
Segons Julio Climent i Saragossà (Malagar),
dansador des de l'any 1942 fins a l'any 1968, i fill
d'un altre dansador que va estar a Barcelona l'any 1929
- Julio Climent i Carbonell -, l'encarregat de pagar
i organitzar als Porrots va ser Rafael Dutrús,
"Llapissera", director de la banda d'"El
Empastre", actuant com una mena de mànager
dels Porrots.
Foto 3. Primer plànol dels Porrots
al Poble Espanyol de Montjuic, Barcelona, 15 d'octubre
de 1929.
Els dansadors cobraren la quantitat de
trenta pessetes cadascun pels tres dies que van estar
a Barcelona, quan el jornal diari al camp estava establert
en cinc pessetes diàries.
Actualment la dansa és ballada per huit dansadors,
nombre que pareix ser el més habitual des de
principis del segle XX; però des dels anys seixanta
fins a l´any 1986, ha estat interpretada, quasi
sempre, per deu homes, i podem dir que aquest nombre
de dansadors ha donat major vistositat a la dansa.
De l'any 1949 disposem de fotografies, publicades als
" Cuadernos de música folklórica
Valenciana", on es pot examinar la indumentària
dels porrots en diverses seqüències del
ball a la plaça del Poble.
A més d´identificar els dansadors , trobem
que la indumentària és prou semblant a
la comentada per a l´any 1909, però ja
observem com han desaparegut les barbes postisses dels
dansadors, eliminades segons Julio Climent, dos anys
abans de fer-se les fotografies, sent alcalde Roberto
Hernández Arévalo.
També apreciem que la corretja que creua el
cos dels dansadors és de la mateixa tela que
la falda, i no de cuir. Per primera vegada s´observa
el sarró, més aviat de borsa, d´una
tela de color blanc.
Julio Climent ens diu que la roba i els porrots sempre
eren llogats a la casa " Viuda de Insa" de
València, especialitzada des de les darreries
del segle passat en lloguers de sastreria de teatre
i de roba usada, ja que els dansadors mai en tenien
de pròpies. Fins i tot, algunes peces eren tan
velles que els dansadors tenien més prompte un
aspecte de mendicants.
En allò que fa a la identitat dels dansadors,
és difícil identificar no sols a qui veiem
a les fotografies dels anys 1909 i 1929, sinó
que a més, no he aconseguit fer una relació
completa dels dansadors de pricipis del segle XX per
no ser fiable el recull oral de persones del poble,
ja d´avançada edat.
Tot i això, tenim feta una relació dels
huit participants que ballaren la Dansa del Porrots
l´any 1902, segons la nòmina del jornal
que en quantia de dos pessetes i cinquanta cèntims
va cobrar cadascun per ballar-la el dia del Crist, sent
els següents:
Francisco Pont Baixauli, qui actuava de cap de colla;
-el seu primer cognom encara que transcrit Pont és
més provable fóra el cognom Pons-; Daniel
de San Daniel, aquest dansador podia tenir al voltant
de trenta anys, considerant l'edat dels seus descendents
que hui viuen a Silla; José Cervera; José
Lluesma; Vicente Matínez Zaragozá; Andrés
Alfonso Valero; Salvador Giner Carbonell; i Victoriano
Valero.
Molt probablement alguns d´aquests Porrots foren
els mateixos que hem vist a la fotografia de l'any 1909
que participaren en la " Fiesta de la Danza",
organitzada a l´Exposició Regional Valenciana".
També, a la foto 3, he pogut identificar al
dansador ubicat més a l´esquerra , José
Sanramón García, " Tramusser",
que l´any 1929 tenia trenta-tres anys, i fou dansador
als anys vint del segle. També sabem que els
dansadors més vells que apareixen en les fotografies
de l'any 1949, són els germans Rafel i Francesc
Andrés i Primo, apodats "el de la pela"
i "el guapo", respectivament, així
com Salvador Alapont i Alba, "el tio Alba".
Els tres van ser Porrots que ballaren la dansa a Barcelona
l'any 1929. Tots ells ens apareixen a la foto 2, observant
a Francesc Andrés, d'uns trenta cinc anys, que
amb el porrot en alt i d'esquerra a dreta, és
el segon de la fila, i al seu germà Rafel, assenyalant
amb el dit, és l'últim de la dreta a l'altra
fila; el primer per l'esquerra d'aquesta darrera fila
és, Julio Climent Carbonell "Malagar",
a l'edat de vint-i-nou anys, que fou Porrot fins a l'any
1961. Encara que les seues barbes i la joventut ens
impedixen identificar-los amb seguretat, sabem que també
hi són a les dues fotografies de l'any 1929,
Salvador Alapont Alba i Alvaro Baixauli "Pelo".
A les fotografies de l'any 1949, identifiquem els huit
dansadors que són: Foto 4-Fila esquerra, en primer
plànol: Manuel Alcaide, natural de Posadas (Còrdova).
Era un dels joves dansadors; fou Porrot des de finals
dels anys quaranta, durant quatre o cinc anys, a l'edat
de vint-i-tres fins als vint-i-set anys, aproximadament.
Aquest dansador no era, per tant, fill de cap dansador
més vell. Darrere, Francesc Andrés i Primo,
natural de Silla. Era un dels veterans, doncs ja contava
amb l'edat de cinquanta-cinc anys. Com hem vist més
amunt, havia estat vint anys abans a Barcelona. Al fons,
Salvador Alapont i Alba, natural de Silla, i que a la
foto ja tenia al voltant dels seixanta anys. El conegut
per "tio Alba", ja retirat pocs anys després,
eixia al costat de la dansa per arreplegar els diners
del públic i anava vestit amb brusa recta, botonada
per davant, i pantalons llargs, totes dues peces de
tela basta i ratllada amb franges amples de diversos
colors, vulgarment dita de matalàs. Aquesta disfressa,
després d'ell, no l'ha portada mai més
cap "arreplegador". A la fila dreta i en primer
plànol, Rafel Andrés i Primo, natural
de Silla, germà de Francesc i pocs anys més
jove que aquest. Era un altre dels dansadors de Barcelona.
A la fotografia cinc, al fons i en la fila dreta,
veiem Alberto Ventura, "Pintoret", natural
de Silla. Aquest fou un dansador que només tenia
vint anys, pero ballà la dansa més de
deu anys.
Foto 4. Els Porrots a la Plaça
del Poble de Silla. 6 d'agost de 1949.
Foto 5
A la fotografia vuit, al fons i a la dreta, es veu
Julio Climent i Saragossà, "Malagar",
natural de Silla, a l'edat de vint anys. Ballà
la dansa amb son pare des de l'any 1942, a l'edat de
tretze anys, fins a l'any 1961; després continuà,
ja amb son pare retirat, fins a l'any 1968, primer en
què la dansa fou ballada sense calces ni camisa.
D'esquena i a l'esquerra, Miguel Natividad, "Calixtro",
fou un altre dansador jove que tenia vint anys i que
ballà la dansa fins als anys seixanta.
Foto 6
Foto 7
Foto 8
A la fotografia deu, el que està dalt d'un dansador
és Julio Climent i Carbonell "Malagar",
natural de Silla, a l'edat de quaranta-nou anys; fou
un altre del dansadors de Barcelona.
Aquest dansador que es va retirar dotze
anys després, tenia una extraordinària
habilitat i no li pesava l'edat per a realitzar les
escenes més esforçades de la dansa fins
al moment de retirar-se, ni més ni menys que
als seixanta-un anys d'edat.
Foto 9
Hem vist com apareixen pares i fills
_ el cas dels "Malagars" o el de Francesc
Andrés i el seu fill "Els guapos",
- aquest últim encara que no és a la fotografia,
també ballà la dansa els anys cinquanta
i seixanta; i els germans _ Rafèl i Francesc
Andrés-, sent els d'avançada edat presents
a Barcelona en 1929. Eixa constatació, que de
segur sorprenia els espectadors, no tè res a
veure amb una pressumpta inadmissió d'intrusos,
com deia María Teresa Oller i recollia Julio
Carbonell. La vellesa d'alguns dansadors, i la circumstància
de ballar la dansa amb els seus fills i germans, fou
possible perquè sols els pares o germans podien
ensenyar els seus com s'havia de ballar, doncs no hi
havia cap mestre dedicat a aquesta tasca, i hem de tindre
en compte que el paupèrrim nivell econòmic
dels veïns de Silla als segles passats, i fins
i tot a bona part del segle XX, n'era prou motiu per
a fer aquests sacrifici tot l'any, obtindre unes poques
pessetes eixint a ballar la dansa encara que fóra
un sol dia. Això explicaria, entre d'altres raons,
que els dansadors més vells ballaren fins que
el seu cos aguantara.
Foto 10
Ara bé, enfront de la joventut
dels dansadors a principi de segle, -com es pot observar
a les fotografies dels anys 1909 i 1929 -, el fet que
quaranta anys després n'hi hagueren de vells,
també s'explica perquè ningú volia
ballar la dansa. Alguns anys havien de buscar i llogar
dansadors per a fer un mínim de huit dansaires,
com ens diu Julio Climent. Els motius eren bàsicament
dos: un, la sufocant calor del dia del Crist, que n'era
prou per a dissuadir tothom; l'altre, que a més,
sols cobraven de l'Ajuntament de Silla un sol equivalent
al jornal diari del camp, que al voltant de l'any 1960
era de cent pessetes. Els dansadors arreplegaven més
diners de les voluntats de la gent, i, fins i tot, de
certes persones del poble a qui davant de les seues
cases se'ls ballava la dansa.
Aquest fet, la calor del sis d'agost, al menys aconseguí
que sent alcalde Roberto Hernández, l'any 1947,
s'eliminaren les barbes postisses, i finalment no sense
prou peticions, vint anys després, s'optara per
despullar-se de la camisa i les calces. Tal n'era l'acalorada
dels dansadors, que allà on anaven a ballar-la,
fora de Silla, apareixien sense les calces i la camisa.
Només a Alcàsser on la ballaren dos anys
amb motiu de les festes del Crist d'aquest poble, al
voltant de l'any 1960, no pogueren despullar-se perquè
coneixien la dansa; però al Grau de València,
en el mes de maig i amb motiu de les festes de la Creu,
on ballaren més de deu anys des dels anys quaranta
als cinquanta, sempre anaven sense les calces i la camisa.
L'execució de la dansa no ha estat exempta d'un
caire còmic que els propis dansadors, malauradament,
han volgut realitzar sovint, fugint del vertader sentit
del ball. Això ha estat factible, potser pel
context on fou ballada la dansa en temps antics, si
considerem que aquesta era incorporada freqüentment
a l'anomenat "ball de Torrent" on es feia
una mena de teatre còmic i on s'interpretaven
certes escenes que ridiculitzaven els fets objecte del
ball, que res tenien a veure amb la Dansa dels Porrots.
Tomás Coll, dansador als anys setanta i huitanta,
es lamentava d'aquesta comicitat dels dansadors, manifestant
que "hemos tratado de recuperar el verdadero sentido
dels Porrots y darle el realce que esta tradición
merece. Antes, pese a que la gente seguía con
afición, no le daba la importancia que tiene
la danza y en un determinado momento se revistió
un poco como de payasada, como simple divertimento en
el que además de las escenas guerreras se hacían
muchas monadas". Aquestes «humorades»
dels dansadors no han passat de ser, en certs quadres
de la dansa, intents de mossegar el dit d'un altre dansador
que assenyala el seu homònim, o certes carasses
que s'allunyen de l'hieratisme i tensió dels
dansadors. Ja hem vist al voltant del comentari que
feia Thous a l'any 1934 com qualificava els dansadors
de "cómicos alcides".
La dansa ha partit una evolució no sols en
la vestimenta sinó també en la introducció
de l'ensenyament del ball que ha fet possible un fort
arrelament al nostre poble, atés el major nombre
de colles de Porrots que ballen la dansa des dels darrers
catorze anys. Això ha estat possible gràcies
a la dedicació d'un mestre de la dansa, Abelard
Hernàndez, que fou dansador als anys setanta
i huitanta, i que introduí des de l'any 1987
la primera colla de xiquets i des de l'any 1990 la colla
de xiques, a més d'haver ensenyat molts altres
joves dansadors a la realització de la dansa,
creant-se dos colles més de joves l'any 1986.
Tot i això, si no fos per l'interés de
persones com aquells vells dels anys quaranta, els germans
Andrés, el "tio Alba" o Julio Climent
i son pare, "els Malagars", la dansa haguera
desaparegut quan ningú volia ballar-la. A ells
se'ls deu que la dansa aplegara als anys setanta, quan
altres joves com Abelard Hernàndez o Tomás
Coll es feren càrrec de promocionar-la.
La major preocupació i promoció de la
dansa ha fet que aquesta s'haja desplaçat a nombrosos
llocs durant aquests últims quinze anys, destacant
el de Barcelona l'any 1992, amb motiu de l'Olimpíada;
o la primera i única eixida fora d'Espanya, quan
la dansa fou interpretada a Polònia, on fou ballada
diverses vegades, del 28 de juliol al 4 d'agost de 1990
a les ciutats de Katowice, Cracòvia i Bytom,
amb motiu de la II Setmana de Música i Dansa
Espanyola organitzada per l'Ajuntament de la ciutat
polonesa de Bytom.
També ha estat un fet important la incorporació
de la dona al ball, si bé això no ha sigut
una novetat, perquè des de l'any 1947 fins a
les darreries dels anys seixanta la "Sección
Femenina de Falange de Silla" s'havia encarregat
de fer aprendre la dansa a xiquetes que només
la interpretaren en determinats actes i certes vegades
amb motiu d'algun festival femení de "Coros
y danzas", on s'havia seleccionat la Dansa dels
Porrots de Silla, no sent possible que les xiques la
interpretaren com els homes el dia sis d'agost pels
carrers dels poble. Així, amb ocasió del
festival folkòric celebrat a la plaça
de bous de València, el 25 de juny de 1955, pels
actes programats per la celebració del V centenari
de la canonització de Sant Vicent Ferrer, la
secció femenina de Silla interpretà la
Dansa dels Porrots, actuant a la segona part del festival.
També als actes programats per a la "IV
Asamblea de Cronistas del Reino", les xiquetes
de la Secció Femenina de Falange, ballaren la
dansa davant els cronistes de l'Assemblea, el dia 13
d'octubre de 1962, recollint-se aquesta notícia:
<<Dia 13 d'octubre-Dia d'Alacant ..... Arribats
a Silla foren rebuts per l'Alcalde i Cap Local del Moviment
En Vicent LLuesa Martínez i altres autoritats,
així com pel Cronista Oficial En Juli Carbonell
Primo, l'Alcalde els donà la benvinguda al saló
d'actes de la Casa Consistorial. A seguit visitaren
el Temple Parroquial on els cronistes adoraren les Sagrades
Formes Incorruptes, rebent així mateix l'explicació
del prodigi de part de Mossén Ubald, Rector de
la Parròquia. Continuant l'ordre previst els
Cronistes desdejunaren invitats pel Molt Il.lustre Ajuntament.
Un grup de xiquetes ejecutá la Dansa dels Porrrots
i en acabar, l'il.lustre filòleg adherit a l'Assamblea.
En Manuel Sanchis Guarner, donà les gràcies
a les autoritats i veïns per les atencions rebudes».
Aquelles xiquetes dels anys quaranta que per primera
vegada ballaren la dansa, hui dones de més de
seixanta anys, foren entre d'altres, Amparo Gimeno i
Moret, Anita Alba, Eloína Broch i Broch, Rosa
i Modéjar, Vicenta Amigó, Maruja Hidalgo,
Milagros Gimeno i Tormo, i Francisca Saragossà
i Llàcer.
Tanmateix, la Dansa dels Porrots ha fet funcions polivalents
gens relacionades amb la realització del ball,
ja que des de l´any 1939 fins a les darreries
dels seixanta, els Porrots formaven part, de la nit
del sis d´agost, de la processó del Crist,
desfilant al seu inici amb el porrot al muscle. Fins
i tot, sent alcalde Vicent LLuesa i Martínez,
també fou ballada durant tres anys al recorregut
de la processó, des de l'any 1957 fins a l'any
1959, cobrant els dansadors un major sou, segons ens
conta Julio Climent. En eixe recorregut, era ballada
a la confluència del carrer de València
amb el dels Forns; després al carrer dels Horts;
a la Plaça de la Font de la Bàscula, i
finalment a la confluència del carrer del Port
amb el carrer de Sant Roc.
Segons Elias Olmos Canalda també al llarg del
segle XIX la Dansa dels Porrots era ballada a la cavalcada
que solia fer-se la vespra del dia del Crist, fent-nos
el següent relat i descripció dels dansaires:
"Dos heraldos, caballeros en briosos corceles,
vestidos de túnica y dalmática a la antigua
usanza, llevando enhiestos estandartes, con el escudo
de la villa, abren marcha. Siguen a ellos, los alcides,
dieciséis corpulentos muchachos, que en trajes
de vivos colores, rudimentarios, semi-salvajes, baila
la típica danza dels porrots, asi denominada
por las grandes porras que utilizan en sus rítmicos
visajes, saltos y contorsiones, donde ostentan la fuerza
tanto como el arte, de suerte que recuerdan la inocencia,
sesncillez y decoro de las danzas de los pueblos primitivos".
Ja veiem com Elías Olmos ens descriu aquest
aspecte salvatge dels Porrots, els quals, fins a l'any
1947, duien poblades barbes i a principis de segle també
perruques. Fins i tot, ens diu que n'eren setze els
Porrots que hi participaven a la cavalcada, i no huit
homes. Destaca, així mateix, la joventut dels
Porrots. En efecte, observant la fotografia de l'any
1909, els Porrots són d'una edat molt jove, i
això contrasta amb l'edat d'alguns dansadors
als anys quaranta. Per tant, és evident que no
hi hagué recanvi generacional per a alguns Porrots
del primer terç del segle XX, mantenint-se vells
aquests dansadors fins als anys cinquanta; açò
ens du a la conclusió de rebutjar el comentari
fet als "Cuadernos de Música Folklórica
Valenciana" i que després recollia Julio
Carbonell, tot i que els dansadors al segle passat i
al primer terç d'aquest segle eren joves, i per
tant no es pot dir que els dansadors eren vells perquè
no admetien intrusos.
Seguint el que ens diu Elías Olmos, també
és possible que la pròpia dansa fóra
ballada al segle passat, fins i tot, per més
de huit homes, encara que no sabem si formaven una o
dues colles, sent molt possible que el fet que els joves
no fóren substituïts per altres quan es
retiraven de ballar, portara a reduir el nombre de dansadors.
Tot i això, el nombre de setze Porrots que participaven
a la cavalcada a mitjan segle XIX, època en què
Elias Olmos situa el seu relat, està molt relacionat
com ja veurem, amb el nombre de participants de la Muixeranga
que ballaven els veïns de Silla als mateixos anys.
L'EXECUCIÓ DE LA DANSA
L'execució de la dansa al so de la dolçaina
i el tabalet, està conformada per diferents escenes
que a la fi més aviat resulten quadres d'una
especial plasticitat, tot i que els dansadors formen
figures estàtiques, tensionant els músculs,
i mostrant uns rictus serioros.
Fins i tot, l´únic moviment que fan els
dansadors és el dels peus, i sols en els moments
en què entre cadascuna de les escenes han de
formar les dues filades amb què es despleguen
per a realitzar novament un altre quadre, primer movent
els peus sense avançar del lloc on s´hi
troben i després executant l´anomenat "
passot" per a desplaçar-se.
Tan extremat és el hieratisme dels dansadors
que al quadre on lluiten dues parelles, es disposen
de manera que els peus i el cos estan totalment quiets,
mentre fan un moviment a les mans i braços imitant
la lluita. També per a enfrontar-se aquestes
dos parelles i realitzar les escenes anomenades entre
l´argot dels dansadors " bot a la cintura",
" bot a l´esquena" i " bot dalt",
aquests quatre dansadors corren lleugerament fins a
col.locar-se i a continuació dos d´ells
, corrent cap als altres dos, són rebuts per
aquests per a realitzar les esmentades escenes, també
tensionant els músculs i mantenint-se estàtics.
Mentre la resta de dansadors, amb els braços
estesos cap amunt per a mantenir el porrot, i sense
fer cap moviment, contemplen la lluita i els bots dels
dansadors.
No és l'objetiu d'aquest article fer un exhaustiu
estudi del moviment dels peus o de com s'ha de ballar
la dansa, perquè aquestes qüestions són
molt més conegudes pels mateixos dansadors que
pel simple espectador. A més, ja vaig escriure
un article on es feia una descripció de l'execució
de la dansa i del seu significat, juntament amb les
fotografies explicatives dels diferents passos que la
configuren, sense entrar en més detalls que els
purament necessaris per a la divulgació de la
dansa. Però val a dir que els dansadors tenen
un particular argot als assajos per a saber quins són
cadascun d'eixos quadres, i, encara que ja examinats
a l'esmentat article, crec necessari seguir el propi
llenguatge que utilizen els Porrots, descrivint-los
per ordre d'execució sota les denominacions següents:
"Passot": es correspon amb els desplaçaments
que els dos bàndols de Porrots, disposats en
dues files, fan entre escena i escena, després
del moviment dels peus a la desfilada inicial.
"Costat": consistix en desafiar-se els dos
bàndols de Porrots, disposats de costat en dues
files, mirant-se de gaidó o de fugida, descansant
amb una mà el porrot per davall i recolzant l'altra
mà a la cintura amb el colze flexionat. Per a
executar aquesta escena, els Porrots formen primer una
sola fila portant el porrot al muscle, i després
es despleguen formant dues files que s'intercanvien
sengles vegades, anomenant-se aquesta modalitat "costat
i costat".
"Genoll": els dansadors d'una fila recolzen
el peu dret sobre el genoll esquerre dels dansadors
de l'altra fila, mentre aquests alcen el bastó
amb els dos braços i els altres els hi responen
assenyalant-los al rostre.
"Barba": els dansadors d'una fila, un tant
acatxats, amenacen els altres amb el porrot adreçat
cap al mentó d'aquests, mentre flexionen la cama
esquerra i deixen l'altra totalment estesa. Els altres
dansadors els reben defensant-se, alçant el porrot
sobre el cap dels agressors, amb la mateixa flexió
de cames, però totalment drets.
"Braç": les dues files de dansadors
es disposen a mesurar les forces i col.locant-se de
costat, s'agafen els braços, obrint les cames
amb total tensió muscular, mentre alcen el porrot
al braç lliure, desafiant-se mútuament
amb la mirada.
"Navaixa": els dansadors es repleguen adoptant
una actitut defensiva, després d'haver comprovat
la igualtat de forces, i flexionats es desafien, mirant-se
de gaidó i recolzant el porrot a la cintura;
mentre els dansadors d'una fila, estenen totalment la
cama esquerra i flexionen la dreta doblant el genoll;
i els de l'altra fila adopten la mateixa fleixó,
però a la inversa. Sens dubte, un presumpte xoc
de sengles filades enemigues amb la posició del
porrot constituix una bona amenaça per a disoldre
les intencions de llurs contrincants.
"Senyals": una de les filades de dansadors
es disposa donant l'esquena a l'altra, i, acatxats i
deixant el porrot a terra, dobleguen el genoll esquerre
cap avant i deixen l'altra cama totalment estesa cap
a darrere, mentre mantenen doblat el braç dret
darrere de l'esquena i assenyales amb el braç
esquerra a l'expectador. Mentre, els dansants de l'altra
filada alcen els porrots amb els dos braços flexionats
lleugerament, doblegnt el genoll esquerre cap avant
i deixant la cama dreta estesa cap al darrere.
"Pegar i pegar": totes les amenaces conduixen
a una lluita entre dos parelles de dansadors que, en
un espai lluire que deixen sengles filades, simulen
barallar-se deixant els porrots a terra. Els dansadors
de les dues parelles estenen els braços cap al
darrere, i menejant les mans en continu moviment, corren
fins al lloc on es troben per a simular una lluita cos
a cos. Flexionats uns sobre els altres, els que reben
l'agressió van movent tremolosament les mans
mentre els altres, tancant el puny dret i tremolant-lo,
simulen agredir al contrincant sobre el rostre. Posteriorment
els agredits passen a ser els atacants, adoptant totes
dues parelles la mateixa posició. Mentre, la
resta de Porrots contemplen la lluita i romanen estàtics
alçant les claves amb els dos braços sobre
els seus caps, preparats per a qualsevol eventualitat.
"Bot a la cintura": les dues parelles de
dansadors que duen el pes de la lluita entre el dos
bàndols, es disposen a fer una exhibició
de força i habilitat. Ací són dos
dansadors els qui, mantenint el moviment tremolós
de les mans cap endarrere, es llancen cap als altres
dos que, sense menejar-se, els reben de peu, acabant
aquells asseguts sobre la cintura d'aquests. Mentrestant,
els dansadors que romanen de peu acusen els altres assenyalant-los
el seu rostre, i els asseguts a la cintura dels acusadors
estenen els braços horizontalment sense respondre
a l'acusació del seus enemics.
"Bot a l'esquena": amb el mateix desplegament
i disposició, els atacants tornen al seu lloc
i s'abalancen novament contra els que romanien de peu,
però ara aquests es disposen a rebre els atacants
flexionats i mostrant l'esquena perquè els agressors
se'n pugen, recolçant una cama sobre la del contrincant
i l'altra, en posició flexionada, sobre l'esquena
dels agredits. Els dansadors que se'n pugen a l'esquena,
alcen el porrot amb el braç dret totalment estés,
mentre que els que reben la suposada agressió,
aconseguixen assenyalar-los amb el dit cap amunt. Aquesta
escena és un altre quadre de difícil execució
i una altra demostració de l'habilitat i la força
dels dansadors.
"Bot a dalt": finalment, seguint la disposició
dels dansadors en l'escena anterior, els atacants tornen
altra vegada al seu lloc, i després de tremorlar
les mans els dos dansadors que executen aquest bot s'abalancen
contra els altres dos, mentre aquests, sense desplaçar-se
del lloc, els reben de peu i els agafen de les cames
per alçar-los. Els atacants es mantenen sobre
els muscles dels altres, agafant-se amb les mans, i
estenen completament les cames. Potser siga aquesta
escena la més difícil de la dansa ja que,
d'una banda, els que reben el pes dels altres dansadors
han de mantenir-se estàtics i suportar durant
uns segons tota la descàrrega del cos de l'atacant,
mentre aquests han de mantenir totalment estesos i en
tensió les seues cames i braços.
Al llarg de tota la lluita que conformen les quatre
darreres escenes, la resta de dansadors romanen estàtics
alçant el porrot sobre els seus caps, col.locats
uns enfront dels altres i deixant un espai entre ells
on es desenrotlla la lluita cos a cos mentre que la
resta de la lluita, formada pels anomenats bots, s'executa
a un extrem d'aquest espai. Finalment, els dansadors
es disposen a formar les dues filades inicials, i portant
novament el ritme dels peus, s'aturen per a saludar
el públic inclinant-se lleugerament amb el porrot
recolzat a terra.
D'aquesta descripció de les diferents escenes
de la dansa, s'entreveuen, a més de la salutació
final, deu quadres, un d'ells repetit _ l'anomenat "costat"
-, que comporten tres moments distints:
1.- Els mutus desafiaments, acusacions d'un bàndol
a l'altre; els intents d'agressió, i l'anunci
d'allò que serà el desenllaç a
travès de les amenaces amb les claves.
2.- La lluita acarnissada cos a cos que es desencadena
com a conseqüència de les amenaces, intents
d'agressió i acusacions anteriors.
3.- Les exhibicions de força, equilibri i habilitat
dels dansadors amb els anomentats bots que perllonguen
la lluita i que semblen finalitzar amb el triomf d'una
de les faccions bel.ligerants, ja que uns s'alçen
sobre l'esquena dels seus adversaris amb la clava o
porrot cap amunt celebrant la victòria.
En conclusió, els conceptes que definirien el
sentit de la dansa serien els d'amenaça, acusació,
lluita i càstic, sota l'exaltació d'un
envident poder físic traduït en els bots
dels dansadors i l'exhibició atlètica
de la força i la destresa, sempre molt apreciades
en qualsevol contesa bèl.lica, i que pressumptament
s'enaltixen. Aquestes qualitats dels dansadors son atribuïdes
al personatge de la mitologia grega i romana al que
representen aquests: Hèracles o Hèrcules,
de sobrenom Alcides, símbol preclar de les virtuts
més estimades entre els guerrers de l'antiguitat.
INTERPRETACIONS DEL SIGNIFICAT
DE LA DANSA DELS PORROTS
És un reiterat costum escriure sobre la Dansa
dels Porrots en els diaris valencians cada vegada que
s'acosta la data del sis d'agost, i sempre trobem les
mateixes definicions del significat i origen de la dansa,
qualificant-la de "dansa pírrica",
"dansa d'origen romà" o "dansa
antiguíssima d'origen desconegut". També
alguns comentaris que des de fa uns anys ençà
es recullen en revistes o llibres que ens parlen de
les festes valencianes, repetixen les mateixes definicions
sense cap dada que hi aporte novetats documentals.
Tot i això, son ressenyables les opinions d'antropòlegs
i etnòlegs que pels seus estudis sobre un gran
nombre de danses han adquirit una certa autoritat en
la matèria i que, almenys, permetran extraure
algunes conclusions sobre la nostra dansa.
Allò que primer ens du a esbrinar el possible
significat de la dansa és la pròpia denominació
del ball. A Silla, coneixem popularment la dansa sota
la denominació de l'arma que porten els dansadors:
"Dansa del Porrots". Aquesta és una
denominació que s'estén a tots els balls
on els dansadors van armats amb bastons grans o menuts.
Així, trobem que a Picassent, on la nostra dansa
fou interpretada fa molt anys i s'ha volgut recuperar,
l'anomenen "Els Bastonots".
També a altres localitats on s'han representat
danses guerreres amb aquest tipus d'arma, anomenen les
danses atenent segons la denominació de l'arma
emprada, com per exemple "Els bastonets" a
Algemesí o L'Alcúdia; a Catalunya, "ball
de bastons" _ Montblanc (Tarragona), Sant Pere
de Ribes (Barcelona), Vilafranca del Penedès
(Barcelona) -; a Castella els anomenats "paloteados"
o "danza de palillos", - Belinchón
(Conca), Valverde del Majano (Segòvia), San Lorenzo
(Sòria) -; a Galícia _ Mondariz,
Taboeja, Puente-Caldelas, Anceu; pobles tots de la
provñincia de Pontevedra-; a Navarra _ Vera del
Bidasoa -; o a Euskadi _ Deva (Guipúscoa) -.
També, s'anomena com "dansa de les espases"
els balls representats amb aquesta arma a Tolodella
(Castelló), Obejo (Còrdova), així
com a tot Euskadi, on les denominen "ezpata-dantza",
destacant-hi les de Bérriz (Biscaia).
Tot i aixó, al llarg del segle XIX la Dansa
dels Porrots de Silla ha sigut coneguda pertot arreu
sota la denominació de "Dansa dels Alcides"
i freqüentment així apareix transcrita al
"Ball de Torrent", del qual ja tractarem més
endavant, en els programes de festes de Silla publicats
als diaris valencians del segle XIX o, fins i tot, en
els propis llibrets de festes de Silla de principis
del segle XX.
Sembla, per tant, que allò que relacionem amb
el significat és el propi nom dels dansadors,
"Alcides", que a més donava nom a la
Dansa. Alcides és el sobrenom d'Hèracles,
personatge de la mitologia grega, anomenat Hèrcules
pels romans. Segons aquesta, Hèracles era conegut
primer sota el nom d'Alceo o Alcides, pel seu avi patern
(Alcides, d'Alkides; per alke, força) i després
canvià el nom per influència de la deessa
Hera, reina del cel, de manera que el nom d'Hèrcules
significa "la glòria d'Hera". En honor
seu se celebraven a Atenes festes amb competicions atlètiques,
sota el nom d'Heracleies. Fou l'heroi del treball i
de l'esforç, patró del gimnàs i
de la palestra, i se'l considerava com el primer competidor
i vencedor de totes les competicions olímpiques,
a més de ser el déu de la felicitat a
la llar i al camp, adorat pels gladiadors i soldats.
A les obres d'art se'l representa com l'ideal de la
força viril, amb uns membres musculosos, ferms
i durs, amb expressió seriosa, barba caragolada,
i coll curt. Anava provist habitualment d'un gran porrot
i vestit amb pell de lleó.
L´arma utilitzada per aquest personatge mitològic
li fou associada per ser la que empraven les classes
populars de l´antiga Grècia, fins l´extrem
que l´any 560 a. de C., un grup d´homes
armats amb garrots i claves aconseguí prendre
l´Acròpoli d´Atenes sota el comandament
del tirà Pisístrat.
Per tant, és evident que el nom dels dansadors,
l´arma que aquests utilitzen, l´estètica
dels dansadors al primer terç del segle passat,
amb barbes i perruques, a més d´una vestimenta
imitadora de la indumentària romana amb el símbol
de la corona de llorer portada al cap, són elements
suficients per afirmar la idea que ens trobem davant
d´una representació simbòlica del
personatge d´Hèrcules, déu de l´Edat
Antiga, on hi situaríem el cult i l´admiració
de l´heroi popular, tot amb la pretensió
d´enaltir els valors que li foren atribuïts:
la força i la valentia. Aquests valors apareixen
al llarg de l'execució de la dansa, amb la realització
de vertaderes exhibicions de força i habilitat
_ les escenes dels bots _ de caire atlètic, adoptant
els dansadors un rictus seriós i mostrant les
parts del cos pressumptament musculades i amb tensió,
tal i com se sol representar al personatge imitat en
les escultures i pintures ceràmiques del món
antic, a Grècia i Roma, i que al voltant del
segle XVI, novament apareix representat a les escultures
renaixentistes.
Aquesta afició per la mitologia grecoromana
es reproduix a l'Edat Moderna, no sols en la creació
d'escultures i traçaments d'habitatges i palaus,
sinó també en la pintura i la literatura
dels segles XVI i XVII, on l'aparició d'obres
que recreen passatges de la mitologia que enaltixen
les virtuts d'aquests personatges es fan prou habituals.
La dansa dels Porrots representa l'enaltiment d'uns
valors de moda a l'Edat Moderna, i a més també
d'unes estimades virtuts militars que als temps antics
devia posseir tothom que es prestara a fer valdre la
seua autoritat. La intrepidesa que mostren els dansadors
amb els continus desafiaments i la lluita consegüent
és una bona imatge d'allò que vol dir-nos
la dansa, doncs els dansadors sense armes dirimixen
les seues diferències amb una lluita noble que
prova la valentia dels soldats i exalta el símbol
final del triomf, simbolitzat per les corones de llorer
que els dansadors porten al cap.
Tota aquesta interpretació no significa cap
datament remot de la dansa, perquè les imitacions
són precisament creades amb la finalitat de teatralitzar
fets, gustos o modes d'una època. Tot i això,
no vull deixar d'esmentar l'opinió de certs erudits
i humanistes dels segles XVI al XVIII, sobre les danses
guerreres de la seua època a alguns indrets d'Espanya,
identificant-les com vertaderes danses d'origen grecoromà.
Al segle XVII, l'humanista Santiago de Covarrubias considerava
que hi havia: "Otras danças de hombres armados,
que a son del instrumento y a compás, ivan unos
contra otros, y travavan una batalla. Este género
de danças es muy antiguo en España, de
que hace mención Silio Itálico. Lib tertio"
A més, en allò que més s'apropa
a la nostra dansa, i sota la veu de "Fuerças
de Hèrcules" i "Matachin" ens
descriu el següent: "Las Fuerças de
Hèrcules y los que traen danças de matachines
entre otras mudanças es una asirse del maestro
seis o siete muchachos, dos en las piernas, dos en los
braços, y dos en los hombros y otros por remate
algunas vezes, y a esto le llaman las fuerças
de Hèrcules. Esto se usó en Roma en los
espectáculos, como se colige de Marcial, li.5,
epigrama-..." mentre que de la veu "Matachin"
diu: "La dança de los matachines es muy
semejante a la que antiguamente usaron los de Tracia,
los quales armados con celadas y coseletes, desnudos
de braços y piernas, con sus escudos y alfanjes,
al son de flautas, salían saltando y dançando,
y al compás dellos se davan tan finos golpes".
Per tant, veiem con danses guerreres ballades als
segles XVI i XVII ja es consideraven molt remotes, volent
sempre justificar-se eixa antiguitat en la seua supervivència
al llarg dels segles, des dels temps dels romans i grecs.
No sembla gens arriscat dir que l'anomenada "Fuerça
d'Hèrcules" és una varietat d'un
quadre de la Muixeranga, però també de
certs passatges o escenes de la nostra dansa on, a més
del sobrenom coincident dels dansadors, també
hi han exhibicions de força a les escenes dels
anomenats "bots", on sempre hi ha un dansador
que ha de suportar el pes de l'altre.
La paraula "matachin" és citada cent
anys després, donant-li un significat més
precís i relacionant-la amb una dansa "formada
entre quatro, seis u ocho, que llaman Matachines, y
al son de un tañido alegre hacen diferentes muecas
y se dan golpes de palo y vexigas llenas de aire".
El "Tratado del juego" de 1559, publicat
a Salamanca, li atribuix a aquest tipus de danses un
origen estranger, i sembla que aquesta dansa apareix
al voltant dels anys en què es publicà
el tractat o llibre, com pot extreure's del significat
de l'esmentada veu: "Hay otras invenciones y juegos
que llaman de Matachines, los cuales con invenciones
semejantes y niñerías de danzas y juguetes
que extranjeros tran para sacar dineros de la gente
vulgar y popular, habrán los buenos jueces y
goberandores de destinar".
Per tant, la idea de relacionar les danses armades,
tant espanyoles com de la resta d'Europa, amb les gregues
i romanes, apareix en els estudis dels humanistes dels
segles XVI i XVII que a l'ensems fan relacions seleccionades
d'algunes de les danses ballades a la península
ibèrica en l'antiguitat. Així, i en el
que pertoca a les més semblants a les actuals
danses guerreres, inclosa la nostra, he d'esmentar la
que es referix a la interpretada pels lusitans, citada
per Diodor de Sicília (Diodor V, 34,5) que s'exercitaven
en temps de pau amb una dansa lleugera, per a la qual
es requeria una gran flexibilitat dels membres, o la
ballada pels tracis al so de la flauta, armats amb escuts
i espases, botant molt alt i lleugerament (Jenofont,
Annabasis, VI, 1 5-6).
Tanmateix, les anomenades danses pírriques
ballades pels grecs, denominació sota el que
repetidament sol qualificarse la nostra dansa, hem de
descriure-la com una dansa representada per motius atlètics
o religiosos, i ballada en certes festes, com les Panatenees,
a què ja hem fet referència, a Atenes.
Hi havia tres classes de participants: homes, joves
i xiquets. Cadascuna de les colles era formada per huit
dansadors que fingien lluitar entre ells. Anaven amb
el cos nu, armats amb casc, escut i espasa, i feien
una sèrie de figures i quadres acompanyats per
música i poesia. Aquesta descripció és
molt semblant a la Dansa dels Porrots, i per això
la denominació de " pírrica"
és ben emprada, resaltant sempre que el seu origen
no pot establir-se partint de semblances, i hem de seguir
un concepte més aviat relacionat amb allò
que Caro Baroja creu provable, com és que "
a una serie orgánica de elementos antiguos se
han ido acumulando otros, dándose lugar luego
a la eliminación local de uinos u otros o a su
conservación más pura" perquè
sempre falla l´anàlisi històrica
particular.
La veu " Pírrico", prové de
la paraula greca "pyrrikós", color
roig, al.ludint a la flama de torxes, i " Pyrriké",
significa dansa de les torxes; en tant que " Pyrrikia",
volia dir dansa de les espases i a cavall, utilitzada
a Lacedemònia per a l´exercici de la joventut,
definint-se com una dansa executada amb molta vivacitat,
al so de les flautes, i al compàs de les espases
i llances, simulant tots els accidents d´una lluita
vertadera molt representada a Esparta i Creta.
Volent trobar l´origen de les danses guerreres,
i en especial de les espases, els autors del segle XVII
citats per Caro Baroja, com Covarrubias, Francisco de
Torreblanca, Bernardo Alderete i Rodrigo Caro, consideraven
que fins i tot el Concili de Toledo, celebrat l'any
589, prohibia les danses anomenades ballimaquia o bellimaquia,
derivada del nom pugna o lluita, i per tant, això
volia dir que aquestes danses estaven totalment arrelades
als territoris de l'antiga Hispània romana. Enfront
d'aquest concepte, alguns erudits del segle XVIII, com
Jovellanos, rebutjaren eixe origen, per tal de fugir
d'una imatge convencional d'aquells esperits refinats
del món romà i grec, i pensaven que es
crearen a l'Edat Mitjana.
Però, aquelles definicions dels autors més
antics trobaren ressò en els etnòlegs
i filòlegs del segle XIX, i fins i tot, arqueolègs
com Basilio Sebastián de Castellanos, que ens
deia que la dansa de espases era igual que la pírrica,
i que els valencians eren els més aficionats
a aquest tipus de danses, resenyant-hi que foren ballades
en prendre el regnat M. Cristina de Borbón i
executades al so de la dolçaina i el tabalet.
Així, ens enfrontem a unes idees i conceptes
força arrelats des de fa segles, i que fins ara
no han sigut revisats, donant per bones moltes d'aquestes
definicions sobre les danses guerreres. Actualment,
les accepcions de la Dansa dels Porrots, no hi van més
enllà d'aquests conceptes, i ens presentem davant
la carència de referències sobre la nostra
dansa en les obres antigues, enfront de les nombroses
citacions dels balls de espases i de bastonets a les
obres literàries dels segles XVI i XVII. Però
és interessant recollir les opinions d'etnòlegs,
com Juan García Atienza, que definix la dansa
dels Porrots "Con toda probabilidad, de orígenes
anteriores al cristianismo, en la que los jóvenes
vestidos en atuendos parecidos a gladiadores romanos
y con las porras que les dan nombre bailan ritmos guerreros
de hondo arraigo, acompañados de dulzainas y
tabales". Curiosament, Atienza no enquadra la Dansa
dels Porrots sota el concepte de bèl.lica, com
sí fa en el cas dels balls de bastonets, tornejants
o d'espases. Ens diu que, pel seu passat incert, pot
tractar-se d'una dansa còsmica i sagrada, com
el «dance aragonés», la sardana de
Catalunya o la muñeira gallega. Pense que, en
aquest cas, no està massa afortunat, tot i que
aquest autor no li troba explicació a la dansa,
i prescindix del seu caràcter guerrer i del simbolisme
relacionat amb el personatge mitològic d'Hèrcules.
Joan Amades, eminent etnòleg català, diu
que la dansa dels Porrots "és una faceta
del ball de bastons en la qual els ballaires branden
una grossa porra en lloc de bastó. Té
un gran nombre de figures que es mouen molt diferentment
que les dels balls de bastons, si bé s'endevina
un fons comú als dos balls. És remarcable
que els ballaires duen una corona de llorer, que tenen
en gran estima i distinció l'esser dansaires
(honor que s'adquereix per herència), i que no
admeten a la colla ningú que no sigui fill de
ballaire, que és l'única circumstància
que hi dóna dret. Aquesta restricció fa
que el ball no prosperi i que tendeixi a minvar".
D'aquest comentari, hem de manifestar que, respecte
al ball de bastons, la dansa dels Porrots sols té
semblança per l'arma utilitzada, però
no té res a veure ni l'estètica i vestimenta
dels dansadors, ni tampoc, molt probablement, el significat
de la nostra dansa, més relacionada amb l'enaltiment
de la força i la valentia. També els bastons
o porrots que s'utilitzen en la nostra dansa complixen
una funció simbòlica en ser un element
propi del personatge mitològic d'Hèrcules
que els dansaires representen, mentre que a les danses
de bastonets la funció de l'arma utilitzada no
és aquesta.
Els anomenats balls de bastons, "paloteados"
en Castella i Andalusia, se'ls atribuixen un component
bèl.lic, com passa amb la Dansa dels Porrots,
però no és tan destacada la presència
de la lluita, tot i que la realització més
ressenyable del ball és l'habilitat amb els bastonets
utilitzats al compàs de la música. És
tracta de fer una exhibició de destresa, on el
més important és no enganyar-se, atesa
la dificultad dels maneigs dels bastonets que es fan
xocar pels dansadors.
D'altra banda, Amades recull el comentari aparegut
anys abans en els "Cuadernos de Música Folklórica
Valenciana" sobre la inadmissió de dansadors
que no foren fills de Porrots, pel fet de ballar-la
només homes d'edat avançada. Això,
ja hem vist com no és cert, doncs a més
de comprovar que els dansadors de principis de segle
eren joves, resulta que els que ballaren la dansa l'any
1929 no eren fills dels que la ballaren l'any 1902.
També era necessari moltes vegades llogar homes,
perquè no hi havia qui volguera ballar, ateses
les condicions climatològiques i el sou que rebien
els dansadors. Segons el mateix antropòleg, "La
intervenció dels alcides o homes de les forces
i dels porrots, recorda ritus agraris encaminats més
aviat a afavorir la fertilització i la germinació
de les llavors i a procurar la seua ràpida creixença
i desenrrollatment. A la mateixa idea responen ordinariament
els balls molt saltats i les gents retardades de cultura
que creuen encara que com més alt saltin més
altes serán i més creixeran les espigues.
Els balls de bastons entre d'altres funcions recorden
ritus agraris de fertilització i de fecunditat
vegetal. Els camperols d'un llogaret del Flandes belga,
encara ara ballen un ball de bastons per tal d'afavorir
la collita i estàn ben creguts de que si no ballessin,
les collites es pedrien... Hi ha versions d'aquesta
representació que a més del quadro dels
alcides fan un ball d'arquets... Segons l'etnografìa
cau dins de la mateixa categoria de balls d'espases
i d'altres armes, puix que els arcs enflocats d'avui
són succedanis dels arcs d'engegar sagetes i
fletxes d'ahir, i com la generalitat dels balls d'armes
i de bastons reconeix el seu origen en cerimònies
de fertilitat de caràcter agrari"
Una vegada més, l'autor prescindint de la representació
simbòlica del personatge mitològic d'Hèrcules,
que conté la Dansa dels Porrots de Silla, s'allunya
de la imitació de les danses anomenades pírriques,
amb clar component bèl.lic, més relacionades
amb conmemoracions atlètiques o bèl.liques
que no amb els ritus agraris que pretén vore
Amades i que pogueren ser més apropats a les
Muixerangues valencianes, tal i com el mateix autor
explica al seu treball, o al ball de bastonets. Per
tant, per a Amades és clar que els bots dels
dansadors i la utilització dels porrots resultaria
un ritus agrari i primitiu destinat a afavorir les bones
collites, confonent la realitat del ball dels Porrots
amb el que es deprén dels balls de bastonets,
on pot ser més accepta |
