La dansa dels Porrots

Descarrega de la música de la "DANSA DEL PORROTS DE SILLA". Agost 2000. (1.77 MB, Format MP3)

1. INTRODUCCIÓ 2. ELS DANSAIRES I LA VESTIMENTA 3. L'EXECUCIÓ DE LA DANSA 4. INTERPRETACIONS DEL SIGNIFICAT DE LA DANSA DELS PORROTS J. Carles Saragossà i Saragossà

NOTA PRELIMINAR

Aquest article en reproduix d'un més extens sobre la "Dansa dels Porrots de Silla" de qui és autor Joan Carles Saragossà Saragossà publicat en novembre de 2000 a la revista del centre d'Estudis Locals de Silla, Algudor, núm. 1, amb lleugeres modificacions i correcció d'errates que el mateix autor hi ha introduït.

La investigació duta a terme per l'autor no està finalitzada i aquest disposa de noves dades documentals sobre l'origen de la Dansa dels Porrots i de les poques danses pírriques europees que es ballen en l'actualitat, relacionades com la Dansa dels Porrots de Silla, amb el personatge mitològic d'Hèrcules. Aquesta investigació i l´estudi publicat a la revista Algudor formaran part d'una publicació futura amb la intenció de difondre en un camp més ampli la importancia de la Dansa dels Porrots.

INTRODUCCIÓ

L'estudi de la Dansa dels Porrots de Silla troba obstacles difícils de bandejar si es volen oferir altres conclusions que no siguen les que sovint definixen la dansa remuntant-la a uns orígens mil.lenaris o antiguíssims.

El desconeixement de matèries aparentment tan senzilles com la identificació dels dansadors més enllà dels darrers cent anys; l'evolució o canvis en la seua indumentària; les variades interpretacions musicals al llarg dels dos darrers segles; i, fins i tot, l'arrelament de la Dansa dels Porrots a Silla, són extrems que la investigació d'escasses fonts escrites no permet reconstruir amb total fidelitat i que obri seriosos dubtes del que ha sigut la realitat de la dansa en el context de les manifestacions festeres a Silla.

Altres qüestions molt més importants i profundes com és el tractament dels orígens i significat de la dansa o l'atribució al nostre poble de la seua paternitat, ens du a oferir interpretacions que sempre quedaran en el camp de la hipòtesi, partint de l'estudi d'altres danses amb trets semblants, però amb la cautela pròpia a què estem obligats per la manca de referents documentals que ajudarien a desxifrar amb seguretat els interrogants apuntats.

Les dificultats no sols es presenten quan s'intenta fer una aproximació a la història de la nostra dansa. També trobem els mateixos entrebancs a les investigacions que d'altres danses he pogut examinar i que compartixen amb la Dansa dels Porrots un tret idèntic i comú: l'organització en temps llunyans d'aquest tipus de manifestacions folklòriques no ha nascut dels poders civils o religiosos, sino del mateix poble, caracteritzant-se totes per un indubtable caire popular.

Aquesta circumstància ens explica l'escassesa de documentació als arxius sobre les anomenades danses guerreres, que en canvi sí que és nombrosa quan tractem d'historiar altres festivitats com les creades pels estaments religiosos, organitzant processons, romeries o actes litúrgics, fins al punt d'absorbir festes paganes amb la finalitat de dominar qualsevol manifestació popular; o les festes que, promogudes pels estaments nobiliaris, tenien per finalitat mostrar el poder i el fast de les institucions civils o el mateix poder dels monarques.

En relació amb altres danses, la Dansa dels Porrots de Silla, no ha tingut l'atenció dels etnòlegs, folkloristes i antropòlegs, i en són ben pocs els comentaris que ha merescut la nostra dansa en els darrers cent anys, limitant-se la majoria a opinions en revistes i periòdics que només parlen de breus descripcions de la dansa sense aprofundir en les qüestions que vertaderament ens importen.

Totes aquestes circumstàncies han propiciat una conceptualització del significat i origen de la Dansa dels Porrots des de la repetida creença de trobar-nos davant un ball al qual se li atribueixen uns orígens i una datació antiguíssims, atesa la seua veritable semblança amb remotes danses pírriques i guerreres, pròpies de l'antiguitat grega o romana. Aquestes interpretacions de la nostra dansa que no passen de ser conjectures, però que sempre troben antecedents i similituds amb danses pírriques ballades a l'Edat Antiga, han sigut possibles per les seues destacades característiques que la diferencien molt d'altres danses amb components suposadament bèl.lics:

1) La vestimenta dels dansaires netament romana, si bé amb canvis al llarg dels darrers cent anys i especialment diferent si fem cas de dibuixos i gravats del segle XIX que he localitzat i que donen als dansaires un evident caire còmic, que res té a veure amb la indumentària actual, encara que aquests dibuixos responen a una elaboració imaginària, gens fiable, d'un autor que a les darreries del segle XIX volgué reconstruir l'anomenat ball de Torrent, aleshores desaparegut.

2) La corona de llorer que hi porten els dansaires al cap, símbol del triomf i prestigi entre els romans i grecs.

3) El porrot, denominat clava pel seu remat, com a arma arcaica i pròpia de l'heroi mitològic dels grecs, Hèracles, i dels romans, Hèrcules, també anomenat Alcides.

4) La realització del ball que clarament mostra un enfrontament després de mutus desafiaments entre els dansaires.

Aquests trets han propiciat definicions de la dansa carents de recolzaments fiables, però que magnifiquen la importància de la dansa dels Porrots més enllà del que possiblement ha estat considerada fins fa ben poc entre els veïns de Silla, dins d'un context comicofestiu.

L'atribució a la dansa d'un origen remot ha estat una constant entre els autors que breument han escrit sobre ella, sent una qüestió comprensible davant la fascinació que causa la visualització dels esmentats elements de la vestimenta i la singularitat del ball, gens semblant a altres danses. El més fàcil és definir el ball amb allò que més aviat ens ve a la ment, sense preocupar-nos de tractar la dansa des d'altres punts de vista i sempre tenint present l'estudi d'altres fonts que no siguen les habituals opinions dels articulistes als diaris, avançant que d'eixes fonts s'obtenen altres conclusions no menys interessants.

L'atribució d'un origen remot a tot tipus de danses guerreres, no és un corrent conceptual novedós, sinò que ja ve traçat en certs repertoris d'etimologia i en diccionaris dels segles XVI a XVIII que definien les danses guerreres coetànies com veritables danses pírriques d'origen romà i grec. Això ha ocasionat que els erudits, majoritàriament filòlegs i etnòlegs dels segles XIX i XX, continuaren eixe corrent que fixa el seu naixement a l `Edat Antiga i derivant-les de danses pírriques interpretades fa més de dos mil anys.


L'eminent etnòleg Julio Caro Baroja, ens manifestava aquestes hipòtesis, en fer-se ressò de certa polèmica entre els que anomenava classicistes i anticlassicistes, al parlar-nos de la identificació de les danses guerreres amb les danses pírriques; concloent que els antics erudits espanyols i principalment filòlegs del segle passat comparaven especialment la dansa d'espases amb la pírrica, volent trobar en una l'origen de l'altra. Per això, les seues conclusions en estudiar les anomenades danses guerreres es resumixen en allò que he apuntat i que és vàlid per a la nostra Dansa; falla, com sempre, l'anàlisi històrica particular, i s'ignora el mecanisme de la creació, difusió i evolució de tots els ritus antics i moderns que als seus menors detalls ofereixen semblances, i tota explicació relacionada amb altres danses de l'antiguitat grega o romana, no són altra cosa que pures aproximacions, que res indiquen sobre una possible imitació concreta, herència segura, transmissió històricament demostrable, però que caldrà respectar perquè certes formes i funcions semblants són molt paleses. Haurem de buscar la significació primitiva de les danses en un exercici que es pot fer, però sense gran confiança en el resultat.

Aquest article té la intenció d'estudiar tot allò que s'ha escrit sobre la Dansa dels Porrots i aportar altres novetats. incloent-hi fotografies del primer terç del segle que ens ha permés observar els canvis en la vestimenta dels dansaires.

També és un objectiu traure a la llum la investigació feta al voltant d'escrits impresos fa quasi dos cents anys que aclarixen qüestions no esbrinades fins ara. A més, he tingut la sort de localitzar les partitures musicals de la dansa des del segle XIX fins a la meitat del segle XX, observant-hi canvis en la música de la dansa que ja no s'interpreten.

D'altra banda, l'estudi dels documents sobre el ball de Torrent i sorprenentment de la Muixeranga ha descobert que aquesta última fou interpretada a Silla als segles XVIII i XIX, relacionant-se sense cap dubte els dos balls amb la Dansa dels Porrots, i descobrint un camp novedós i apassionant que possiblement explique algunes de les incògnites de la Dansa dels Porrots en relació amb el seu origen i significat.

Finalment, he volgut mostrar les relacions de la dansa amb l'eclosió de la cultura clàssica grecoromana dintre del moviment artístic del Renaixement dels segles XVI i XVII, a través de la representació arquitectònica de guerrers o Hèracles que, a vegades sorprenen per l'extraordinària semblança amb els Porrots, seguint el gust i la moda per la imitació dels cànons clàssics i els fets dels personatges mitològics, dels que sens dubte, participa eixa conceptualització apuntada pels erudits de l'Edat Moderna en buscar a les danses guerreres un origen grecoromà.

ELS DANSAIRES I LA VESTIMENTA

La Dansa dels Porrots és actualment interpretada per tres colles de huit dansaires cadascuna, una de les quals està formada per xiquets. La dansa és ballada el dia sis d'agost pels carrers de Silla, amb motiu de la festivitat del Santíssim Crist, festa major del poble. Aquest nombre de colles ha estat variable durant els darrers catorze anys, en afegir-se a l'única colla d'homes que l'ha ballada fins a l'any 1986, una colla de xiquets que ha eixit pels carrers del poble des de l'any 1987, si bé no tots els anys, i a més des d'aquest darrer any, dues colles de joves. L'any 1990 es va crear una colla de xiques que regularment, a excepció d'algun any, també l'han ballada el dia del Crist. La Falla Port de Silla va crear la seua colla de Porrots l'any 1987, eixint el dia 6 d'agost pels carrers del poble fins a l'any 1998.

Els dansaires van vestits amb les peces següents:

a) Falda roja de vora ondulada i adornada amb voreres daurades, rematada amb flecs de fils grocs. La mida de la falda és més aviat ampla i sol cobrir les cames del dansaire fins poc més amunt del genoll.

b) Xicotet mant de color roig amb forma de triangle invertit i adornat amb voreres daurades, rematat amb flecs de fils grocs. Aquest mant cobrix el cos del dansador a l'altura del pit i l'esquena.

c) Corretja ampla de cuir que creua des de la cintura el pit i l'esquena del dansador, fent conjunt amb monyiqueres de cuir que els dansadors porten als braços.

d) Una mena de cinturó ample de cuir que des de 1968 ha substituït la faixa dels dansadors, i del qual ix un sarró, també de cuir, que els dansadors porten a un costat.

e) Espardenyes de careta típiques del llaurador valencià.

Els dansadors, amb corones de llorer al cap duen descobertes les cames i el cos des del pit a la cintura i van armats amb bastons verds d'una mida considerable, clavetejats als seus extrems superiors.

La indumentària ha sofert canvis substancials, ja que fins a l'any 1967, els dansadors a més de les citades peces i a excepció de la corretja-faixa de cuir i les monyiqueres, cobrien les cames amb calces i camisa de màneges llargues, aquesta última peça freqüentment arromangada. El color de les dos peces imitava el cos amb un color entre blanc cru i marró, i a més duien una faixa de tela de color semblant al de la falda. Al voltant de l'any 1963 i fins a l'any 1967, la camisa i les calces passaren a ser d'un color obscur.

Sens dubte, el fet que l'any 1968 s'optara per eliminar les esmentades calces i la camisa obeïa a una petició dels dansadors, per la calor sufocant que patien el dia sis d'agost. La major relaxació dels costums ja permetia despullar les parts del cos cobertes.

El folklorista Lisard Arlandis, publicà dues fotografies de la dansa fetes als anys cinquanta, on es veuen els dansadors amb les mànegues de les camises totalment arromangades, fent-nos el següent comentari:

"Cubre el tronco y las extremidades superiores una camiseta color carne que quieren demostrar que esas partes del cuerpo están desnudas, pero resulta que esta camiseta, o es de manga corta o ha sido arremangada por efecto del calor .... alrededor del cuello se luce un pañuelo de seda con dibujos y colorines, que pende sobre el pecho y espalda y del que ignoramos su misión".

Aquesta darrera observació és clarament inexacta, perquè les fotografies del mateix autor de l'article mostren que no es tracta d'un mocador, sino del xicotet mant que duen els dansadors al voltant del coll fins al pit i l'esquena.

Des de l'any 1939 la dansa ha sigut ballada tots els anys, a excepció de l'any 1978 en què els dansadors reclamaren a l'Ajuntament de Silla un major sou; com l'Ajuntament es va negar, aquests es van oposar a eixir pels carrers del poble. L'actitud de l'Ajuntament tenia un evident component polític, ja que eren els darrers mesos de l'última corporació franquista, fins al punt que aquell any el mateix consistori no va patrocinar el tradicional llibre de festes, limitant-se a repartir als veïns un programa de huit fulls tirades a ciclòstil.

La indumentària dels dansadors ha estat substancialment la mateixa fins a l´any 1967, si bé en la recerca de documentació gràfica que comprén els últims vint anys del segle XIX i primer terç del XX, he tingut la sort de trobar en diverses revistes gràfiques tres fotografies de la dansa. Dues corresponents a l'any 1929 i l´altra a l´any 1909. Aquesta darrera és el testimoni gràfic més antic de la nostra dansa, observant-hi alguns canvis en la vestimenta.

La fotografia de l´any 1909 ( foto 1) està presa a València, el 3 d´octubre en l´anomenada "Gran Pista" de l´Exposició Regional Valenciana, amb motiu dels actes organitzats sota el nom de " La fiesta de la danza", on participaren els Porrots de Silla, a més d´altres grups folklòrics valencians.

Foto 1. Els Porrots en la desfilada de presentació a la Gran Pista de l'Exposició Regional Valenciana. València, 3 d'octubre de 1909.

A la fotografia s´aprecien alguns dansadors en la desfilada de presentació, on porten calces, camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament blanca pel color més clar, en relació amb les altres peces. La peça que cobrix els dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més xicoteta que la que actualment porten els dansadors. Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn vorejats per flocs de fils grossos i separats que cauen sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes de careta sinó sandàlies amb punta coberta, molt més fidel al calçat romà. No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua el cos.

Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses, sino també perruques que els cobrixen fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge. Aquests postissos no són casuals, sino que responen a una exacta rèplica d'allò que vol imitar-se i que no és altra cosa que el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles, també anomenat Alcides com indicarem al llarg d'aquest article.

A la fotografia s´aprecien alguns dansados en la desfilada de presentació, on porten calces, camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament blanca pel color més clar, en relació amb les altres peces. La peça que cobrix els dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més xicoteta que la que actualment porten els dansadors. Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn vorejats per flocs de fils gruixuts i separats que cauen sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes de careta sinó sandàlies amb punta coberta, molt més fidel al calçat romà. No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua el cos.

Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses sinó també perruques que els cobrixen fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge. Aquests postissos no són casuals sinó que responen a una exacta rèplica d'allò que vol imitar-se i que no és altra cosa que el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles, també anomenat Alcides com indicarem al llarg d'aquest article.

Foto 2. Els Porrots a la plaça Major del Poble Espanyol de Montjuic, Barcelona, 15 d'octubre de 1929.

A la fotografia s´aprecien alguns dansadors en la desfilada de presentació, on porten calces, camisa de mànega llarga i una mena de faixa suposadament blanca pel color més clar, en relació amb les altres peces. La peça que cobrix els dansadors a l'altura del pit i l'esquena és més xicoteta que la que actualment porten els dansadors. Els adornaments de la falda i el xicotet mant estàn vorejats per flocs de fils grossos i separats que cauen sobre les cames, i que s'ha conservat molt semblant fins a l'actualitat. El calcer és prou diferent a l'actual, tot i que els dansadors no porten espardenyes de careta sinó sandàlies amb punta coberta, molt més fidel al calçat romà. No se'ls aprecia la corretja de tela o cuir que creua el cos.

Finalment, els dansadors no sols porten barbes postisses sinó també perruques que els cobrixen fins al coll, donant-los un marcat aspecte salvatge. Aquests postissos no són casuals sinó que responen a una exacta rèplica d'allò que vol imitar-se i que no és altra cosa que el personatge mitològic d'Hèrcules o Hèracles, també anomenat Alcides com indicarem al llarg d'aquest article.

El 15 d'octubre de 1929, la Dansa dels Porrots fou ballada al Poble Espanyol de Barcelona, ubicat a Montjuïc, dins dels actes convocats per a celebrar la Setmana Valenciana amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona.

El marc on fou ballada la nostra Dansa va ser espectacular, perquè va ser interpretada a la plaça Major del Poble Espanyol, inaugurat aquell any, envoltada de monuments i enmig d'un gegantesc entaulat. Potser, haja sigut el moment en què més ha relluït la Dansa dels Porrots, atés l'excepcional marc i proporcions del lloc on fou interpretada.

La fotografia 2, és ben eloqüent d'eixe magnífic lloc. A més disposem d'un primer plànol dels dansadors, desfilant a l'esmentada plaça, tenint l'ocasió d'examinar la vestimenta.

Els dansadors continuen portant les barbes postisses, però ja desprovistos de les perruques. El calcer és el que es porta actualment, però observem que la falda i el mant no són d'un sol color llis, sinò adornats per ratlles de diverses tonalitats i amb sanefes de dibuixos geomètrics. Els remats de les dues peces continuen sent de flecs formats per fils gruixuts que cauen sobre les cames dels dansadors, però en aquest cas més junts i nombrosos. A més s'observa que el mant porta un remat a l'altura del coll del dansador amb forma de golgera ratllada, fent conjunt amb la resta del vestit. La falda és més llarga i el mant cobrix per davant tot el cos fins a la cintura, a excepció dels costats, mentre que per l'esquena els dansadors duen el mant més llarg que vint anys abans. La faixa dels dansadors és d'un color fosc, possiblement negra, i per primera vegada se'ls aprecia una corretja creuant-los el cos - fixeu-vos en la foto 2, amb els dansadors d'esquena-.

A diferència de la indumentària actual, en els dos tipus descrits d'antiga vestimenta els dansadors no porten les monyiqueres, si bé no poden afirmar que no portaren el sarró, ja que no es veu amb claredat a les fotografies. També duien faixes que actualment han desaparegut, sent la falda i el mant molt més llargs que les que es porten en l'actualitat.

És possible que la vestimenta exhibida l'any 1929 fóra expressament elaborada per a ballar en eixa ocasió, doncs no ha tingut continuïtat des de l'any 1939, semblant-se més la vestimenta utilitzada des d'aquest any a la més antiga de l'any 1909.

El ressó als mitjans de comunicació valencians per la marxa dels Porrots de Silla a Barcelona fou molt gran, anunciant l'esdeveniment com un fet prou rellevant, atesa la importància de l'Exposició Internacional de Barcelona. Així, ens comentaven la notícia dient-nos el següent: "El domingo por la noche salieron para Barcelona los componentes de la popular Danza dels Porrots. Iban muy alegres y ruidosos y con grandes deseos de demostrar en la capital de Cataluña la calidad de sus bailes".

"Exposición Internacional de Barcelona. Semana Valenciana. Las danzas: En Sueca, Algemesí y Silla menudean los ensayos. Todos se aprestan con entusiasmo a rivalizar en gracia y disciplina artística".

"Esta noche a las 10,10 saldrá para Barcelona el tren especial que transportará las primeras comitivas para la Semana Valenciana. Están formadas por los cuadros de danzas de Algemesí, Sueca, Liria, Silla y Valencia, con un total de 400 individuos. Este tren especial llegará a Barcelona artísticamente adornado y tendrá su parada precisamente al lado del lugar de atraque del gran trasantlántico Magallanes que será el hotel de todas las comitivas de la Semana Valenciana".

Els diaris "El Pueblo", "Las Provincias" i "La Voz Valenciana" anunciaven que al Poble Espanyol de Barcelona, i el següent dimarts 15 d'octubre de 1929 a les quatre i mitja de la vesprada, es ballaria per deu executants la Dansa dels Porrots de Silla, anomenada pel programa de l'Exposició Internacional de Barcelona, "Porrots o homes de la Força de Silla".

Pel que fa al nombre de dansadors que hi participaren, els "Cuadernos de Música Folklórica Valenciana" ens diuen que la dansa fou ballada per setze homes a l'Exposició Internacional de Barcelona, amb la finalitat de donar-li major sumptuositat. Els huit afegits només dansaren en qualitat d'auxiliars ja que, segons l'autora, la dansa es transmetia de pares a fills, sempre que això fóra possible, i no s'admetien intrusos.


Aquest comentari el recull qui fou cronista de Silla, Julio Carbonell Primo, encara que no pareix massa clar que la dansa fóra ballada per huit homes més, ja que tot i ser possible això, no es recullen a les fotografies més que huit dansadors, i al programa de l'Exposició s'anunciava el nombre de deu. El que sembla clar és que per deu homes no fou interpretada a Barcelona, segons la fotografia examinada, incorrent en equívoc el programa anunciat als diaris i el diari "El Pueblo" també, en donar la notícia que la Dansa dels Porrots havia estat ballada per deu executants.

La persona que va fer possible que la Dansa dels Porrots es donara a conéixer, tant a València, l'any 1909, com a Barcelona, l'any 1929, fou Maximilià Thous Orts, conegut per ser l'autor de la lletra de l'Himne Regional, pioner del cinema valencià i promotor del primer museu valencià de l'etnografia i el folklore.

El mateix Thous ens descobria eixa circumstància, dient que: "Otrora mostré a nuestro buen público festero los cómicos Alcides, Porrots de Silla .... Mucho antes, en el estadio de la Exposición Regional, ya había reunido esas folklóricas notas ... mucho después, ante millares de espectadores de todos los paises del mundo, presentaba en el pueblo Español de Barcelona ..."

En efecte, a l'esmentada revista "Diario Oficial de la Exposición Internacional de Barcelona", trobem l'article sobre la iniciativa de Thous per tal d'organitzar la "Semana Valenciana" dins dels actes que es feren a l'Exposició Internacional de Barcelona.

Segons Julio Climent i Saragossà (Malagar), dansador des de l'any 1942 fins a l'any 1968, i fill d'un altre dansador que va estar a Barcelona l'any 1929 - Julio Climent i Carbonell -, l'encarregat de pagar i organitzar els Porrots va ser Rafael Dutrús, "Llapissera", director de la banda d'"El Empastre", actuant com una mena de mànager dels Porrots.

Aquest comentari el recull qui fou cronista de Silla, Julio Carbonell Primo, encara que no pareix massa clar que la dansa fóra ballada per huit homes més, ja que tot i ser possible això, no es recullen a les fotografies més que huit dansadors, i al programa de l'Exposició s'anunciava el nombre de deu. El que sembla clar és que per deu homes no fou interpretada a Barcelona, segons la fotografia examinada, incorrent en equívoc el programa anunciat als diaris i el diari "El Pueblo" també, en donar la notícia que la Dansa dels Porrots havía estat ballada per deu executants.

Foto 3. Primer plànol dels Porrots al Poble Espanyol de Montjuic, Barcelona, 15 d'octubre de 1929.

Els dansadors cobraren la quantitat de trenta pessetes cadascun pels tres dies que van estar a Barcelona, quan el jornal diari al camp estava establert en cinc pessetes diàries.

Actualment la dansa és ballada per huit dansadors, nombre que pareix ser el més habitual des de principis del segle XX; però des dels anys seixanta fins a l´any 1986, ha estat interpretada, quasi sempre, per deu homes, i podem dir que aquest nombre de dansadors ha donat major vistositat a la dansa.

De l'any 1949 disposem de fotografies, publicades als " Cuadernos de música folklórica Valenciana", on es pot examinar la indumentària dels porrots en diverses seqüències del ball a la plaça del Poble.

A més d´identificar els dansadors , trobem que la indumentària és prou semblant a la comentada per a l´any 1909, però ja observem com han desaparegut les barbes postisses dels dansadors, eliminades segons Julio Climent, dos anys abans de fer-se les fotografies, sent alcalde Roberto Hernández Arévalo.

També apreciem que la corretja que creua el cos dels dansadors és de la mateixa tela que la falda, i no de cuir. Per primera vegada s´observa el sarró, més aviat de borsa, d´una tela de color blanc.

Julio Climent ens diu que la roba i els porrots sempre eren llogats a la casa " Viuda de Insa" de València, especialitzada des de les darreries del segle passat en lloguers de sastreria de teatre i de roba usada, ja que els dansadors mai en tenien de pròpies. Fins i tot, algunes peces eren tan velles que els dansadors tenien més prompte un aspecte de mendicants.

En allò que fa a la identitat dels dansadors, és difícil identificar no sols a qui veiem a les fotografies dels anys 1909 i 1929, sinó que a més, no he aconseguit fer una relació completa dels dansadors de pricipis del segle XX per no ser fiable el recull oral de persones del poble, ja d´avançada edat.

Tot i això, tenim feta una relació dels huit participants que ballaren la Dansa del Porrots l´any 1902, segons la nòmina del jornal que en quantia de dos pessetes i cinquanta cèntims va cobrar cadascun per ballar-la el dia del Crist, sent els següents:

Francisco Pont Baixauli, qui actuava de cap de colla; -el seu primer cognom encara que transcrit Pont és més provable fóra el cognom Pons-; Daniel de San Daniel, aquest dansador podia tenir al voltant de trenta anys, considerant l'edat dels seus descendents que hui viuen a Silla; José Cervera, José Lluesma, Vicente Matínez Zaragozá, Andrés Alfonso Valero, Salvador Giner Carbonell, i Victoriano Valero.

Molt probablement alguns d´aquests Porrots foren els mateixos que hem vist a la fotografia de l'any 1909 que participaren en la " Fiesta de la Danza", organitzada a l´Exposició Regional Valenciana".

També, a la foto 3, he pogut identificar el dansador ubicat més a l´esquerra , José Sanramón García, " Tramusser", que l´any 1929 tenia trenta-tres anys, i fou dansador als anys vint del segle. També sabem que els dansadors més vells que apareixen en les fotografies de l'any 1949, són els germans Rafel i Francesc Andrés i Primo, apodats "el de la pela" i "el guapo", respectivament, així com Salvador Alapont i Alba, "el tio Alba". Els tres van ser Porrots que ballaren la dansa a Barcelona l'any 1929. Tots ells ens apareixen a la foto 2, observant a Francesc Andrés, d'uns trenta cinc anys, que amb el porrot en alt i d'esquerra a dreta, és el segon de la fila, i al seu germà Rafel, assenyalant amb el dit, és l'últim de la dreta a l'altra fila; el primer per l'esquerra d'aquesta darrera fila és, Julio Climent Carbonell "Malagar", a l'edat de vint-i-nou anys, que fou Porrot fins a l'any 1961. Encara que les seues barbes i la joventut ens impedixen identificar-los amb seguretat, sabem que també hi són a les dues fotografies de l'any 1929, Salvador Alapont Alba i Alvaro Baixauli "Pelo".

A les fotografies de l'any 1949, identifiquem els huit dansadors que són: Foto 4-Fila esquerra, en primer plànol: Manuel Alcaide, natural de Posadas (Còrdova). Era un dels joves dansadors; fou Porrot des de finals dels anys quaranta, durant quatre o cinc anys, a l'edat de vint-i-tres fins als vint-i-set anys, aproximadament. Aquest dansador no era, per tant, fill de cap dansador més vell. Darrere, Francesc Andrés i Primo, natural de Silla. Era un dels veterans, doncs ja contava amb l'edat de cinquanta-cinc anys. Com hem vist més amunt, havia estat vint anys abans a Barcelona. Al fons, Salvador Alapont i Alba, natural de Silla, i que a la foto ja tenia al voltant dels seixanta anys. El conegut per "tio Alba", ja retirat pocs anys després, eixia al costat de la dansa per arreplegar els diners del públic i anava vestit amb brusa recta, botonada per davant, i pantalons llargs, totes dues peces de tela basta i ratllada amb franges amples de diversos colors, vulgarment dita de matalàs. Aquesta disfressa, després d'ell, no l'ha portada mai més cap "arreplegador". A la fila dreta i en primer plànol, Rafel Andrés i Primo, natural de Silla, germà de Francesc i pocs anys més jove que aquest. Era un altre dels dansadors de Barcelona.

A la fotografia cinc, al fons i en la fila dreta, veiem Alberto Ventura, "Pintoret", natural de Silla. Aquest fou un dansador que només tenia vint anys, pero ballà la dansa més de deu anys.

Foto 4. Els Porrots a la Plaça del Poble de Silla. 6 d'agost de 1949.

Foto 5

A la fotografia vuit, al fons i a la dreta, es veu Julio Climent i Saragossà, "Malagar", natural de Silla, a l'edat de vint anys. Ballà la dansa amb son pare des de l'any 1942, a l'edat de tretze anys, fins a l'any 1961; després continuà, ja amb son pare retirat, fins a l'any 1968, primer en què la dansa fou ballada sense calces ni camisa. D'esquena i a l'esquerra, Miguel Natividad, "Calixtro", fou un altre dansador jove que tenia vint anys i que ballà la dansa fins als anys seixanta.

Foto 6

Foto 7

Foto 8

A la fotografia 10, el que està dalt d'un dansador és Julio Climent i Carbonell "Malagar", natural de Silla, a l'edat de quaranta-nou anys; fou un altre del dansadors de Barcelona.

Aquest dansador que es va retirar dotze anys després, tenia una extraordinària habilitat i no li pesava l'edat per a realitzar les escenes més esforçades de la dansa fins al moment de retirar-se, ni més ni menys que als seixanta-un anys d'edat.

Foto 9

Hem vist com apareixen pares i fills _ el cas dels "Malagars" o el de Francesc Andrés i el seu fill "Els guapos", - aquest últim encara que no és a la fotografia, també ballà la dansa els anys cinquanta i seixanta; i els germans - Rafèl i Francesc Andrés-, sent els d'avançada edat presents a Barcelona en 1929. Eixa constatació, que de segur sorprenia els espectadors, no té res a veure amb una pressumpta inadmissió d'intrusos, com deia María Teresa Oller i recollia Julio Carbonell. La vellesa d'alguns dansadors i la circumstància de ballar la dansa amb els seus fills i germans, fou possible perquè sols els pares o germans podien ensenyar els seus com s'havia de ballar, doncs no hi havia cap mestre dedicat a aquesta tasca, i hem de tindre en compte que el paupèrrim nivell econòmic dels veïns de Silla als segles passats, i fins i tot a bona part del segle XX, n'era prou motiu per a fer aquest sacrifici tot l'any, obtindre unes poques pessetes eixint a ballar la dansa encara que fóra un sol dia. Això explicaria, entre d'altres raons, que els dansadors més vells ballaren fins que el seu cos aguantara.

Foto 10

Ara bé, enfront de la joventut dels dansadors a principi de segle, -com es pot observar a les fotografies dels anys 1909 i 1929 -, el fet que quaranta anys després n'hi hagueren de vells, també s'explica perquè ningú volia ballar la dansa. Alguns anys havien de buscar i llogar dansadors per a fer un mínim de huit dansaires, com ens diu Julio Climent. Els motius eren bàsicament dos: un, la sufocant calor del dia del Crist, que n'era prou per a dissuadir tothom; l'altre, que a més, sols cobraven de l'Ajuntament de Silla un sol equivalent al jornal diari del camp, que al voltant de l'any 1960 era de cent pessetes. Els dansadors arreplegaven més diners de les voluntats de la gent, i, fins i tot, de certes persones del poble a qui davant de les seues cases se'ls ballava la dansa.

Aquest fet, la calor del sis d'agost, almenys aconseguí que sent alcalde Roberto Hernández, l'any 1947, s'eliminaren les barbes postisses, i finalment no sense prou peticions, vint anys després, s'optara per despullar-se de la camisa i les calces. Tal n'era l'acalorada dels dansadors, que allà on anaven a ballar-la, fora de Silla, apareixien sense les calces i la camisa. Només a Alcàsser on la ballaren dos anys amb motiu de les festes del Crist d'aquest poble, al voltant de l'any 1960, no pogueren despullar-se perquè coneixien la dansa; però al Grau de València, en el mes de maig i amb motiu de les festes de la Creu, on ballaren més de deu anys des dels anys quaranta als cinquanta, sempre anaven sense les calces i la camisa.

L'execució de la dansa no ha estat exempta d'un caire còmic que els propis dansadors, malauradament, han volgut realitzar sovint, fugint del vertader sentit del ball. Això ha estat factible, potser pel context on fou ballada la dansa en temps antics, si considerem que aquesta era incorporada freqüentment a l'anomenat "ball de Torrent" on es feia una mena de teatre còmic i on s'interpretaven certes escenes que ridiculitzaven els fets objecte del ball, que res tenien a veure amb la Dansa dels Porrots. Tomás Coll, dansador als anys setanta i huitanta, es lamentava d'aquesta comicitat dels dansadors, manifestant que "hemos tratado de recuperar el verdadero sentido dels Porrots y darle el realce que esta tradición merece. Antes, pese a que la gente seguía con afición, no le daba la importancia que tiene la danza y en un determinado momento se revistió un poco como de payasada, como simple divertimento en el que además de las escenas guerreras se hacían muchas monadas". Aquestes «humorades» dels dansadors no han passat de ser, en certs quadres de la dansa, intents de mossegar el dit d'un altre dansador que assenyala el seu homònim, o certes carasses que s'allunyen de l'hieratisme i tensió dels dansadors. Ja hem vist al voltant del comentari que feia Thous a l'any 1934 com qualificava els dansadors de "cómicos alcides".

La dansa ha partit una evolució no sols en la vestimenta sinó també en la introducció de l'ensenyament del ball que ha fet possible un fort arrelament al nostre poble, atés el major nombre de colles de Porrots que ballen la dansa des dels darrers catorze anys. Això ha estat possible gràcies a la dedicació d'un mestre de la dansa, Abelard Hernàndez, que fou dansador als anys setanta i huitanta, i que introduí des de l'any 1987 la primera colla de xiquets i des de l'any 1990 la colla de xiques, a més d'haver ensenyat molts altres joves dansadors a la realització de la dansa, creant-se dos colles més de joves l'any 1986. Tot i això, si no fos per l'interés de persones com aquells vells dels anys quaranta, els germans Andrés, el "tio Alba" o Julio Climent i son pare, "els Malagars", la dansa haguera desaparegut quan ningú volia ballar-la. A ells se'ls deu que la dansa aplegara als anys setanta, quan altres joves com Abelard Hernàndez o Tomás Coll es feren càrrec de promocionar-la.

La major preocupació i promoció de la dansa ha fet que aquesta s'haja desplaçat a nombrosos llocs durant aquests últims quinze anys, destacant el de Barcelona l'any 1992, amb motiu de l'Olimpíada; o la primera i única eixida fora d'Espanya, quan la dansa fou interpretada a Polònia, on fou ballada diverses vegades, del 28 de juliol al 4 d'agost de 1990 a les ciutats de Katowice, Cracòvia i Bytom, amb motiu de la II Setmana de Música i Dansa Espanyola organitzada per l'Ajuntament de la ciutat polonesa de Bytom.

També ha estat un fet important la incorporació de la dona al ball, si bé això no ha sigut una novetat, perquè des de l'any 1947 fins a les darreries dels anys seixanta la "Sección Femenina de Falange de Silla" s'havia encarregat de fer aprendre la dansa a xiquetes que només la interpretaren en determinats actes i certes vegades amb motiu d'algun festival femení de "Coros y danzas", on s'havia seleccionat la Dansa dels Porrots de Silla, no sent possible que les xiques la interpretaren com els homes el dia sis d'agost pels carrers dels poble. Així, amb ocasió del festival folkòric celebrat a la plaça de bous de València, el 25 de juny de 1955, pels actes programats per la celebració del V centenari de la canonització de Sant Vicent Ferrer, la secció femenina de Silla interpretà la Dansa dels Porrots, actuant a la segona part del festival.

També als actes programats per a la "IV Asamblea de Cronistas del Reino", les xiquetes de la Secció Femenina de Falange, ballaren la dansa davant els cronistes de l'Assemblea, el dia 13 d'octubre de 1962, recollint-se aquesta notícia: "Dia 13 d'octubre-Dia d'Alacant ..... Arribats a Silla foren rebuts per l'Alcalde i Cap Local del Moviment En Vicent LLuesa Martínez i altres autoritats, així com pel Cronista Oficial En Juli Carbonell .

Primo, l'Alcalde, els donà la benvinguda al saló d'actes de la Casa Consistorial. Tot seguit visitaren el Temple Parroquial on els cronistes adoraren les Sagrades Formes Incorruptes, rebent així mateix l'explicació del prodigi de part de Mossén Ubald, Rector de la Parròquia. Continuant l'ordre previst els Cronistes es desdejunaren invitats pel Molt Il.lustre Ajuntament. Un grup de xiquetes executà la Dansa dels Porrrots i en acabar, l'il.lustre filòleg adherit a l'Assamblea. En Manuel Sanchis Guarner, donà les gràcies a les autoritats i veïns per les atencions rebudes». Aquelles xiquetes dels anys quaranta que per primera vegada ballaren la dansa, hui dones de més de seixanta anys, foren entre d'altres, Amparo Gimeno i Moret, Anita Alba, Eloína Broch i Broch, Rosa i Modéjar, Vicenta Amigó, Maruja Hidalgo, Milagros Gimeno i Tormo, i Francisca Saragossà i Llàcer.

Tanmateix, la Dansa dels Porrots ha fet funcions polivalents gens relacionades amb la realització del ball, ja que des de l´any 1939 fins a les darreries dels seixanta, els Porrots formaven part, de la nit del sis d´agost, de la processó del Crist, desfilant al seu inici amb el porrot al muscle. Fins i tot, sent alcalde Vicent LLuesa i Martínez, també fou ballada durant tres anys al recorregut de la processó, des de l'any 1957 fins a l'any 1959, cobrant els dansadors un major sou, segons ens conta Julio Climent. En eixe recorregut, era ballada a la confluència del carrer de València amb el dels Forns; després al carrer dels Horts; a la Plaça de la Font de la Bàscula, i finalment a la confluència del carrer del Port amb el carrer de Sant Roc.

Segons Elias Olmos Canalda també al llarg del segle XIX la Dansa dels Porrots era ballada a la cavalcada que solia fer-se la vespra del dia del Crist, fent-nos el següent relat i descripció dels dansaires: "Dos heraldos, caballeros en briosos corceles, vestidos de túnica y dalmática a la antigua usanza, llevando enhiestos estandartes, con el escudo de la villa, abren marcha. Siguen a ellos, los alcides, dieciséis corpulentos muchachos, que en trajes de vivos colores, rudimentarios, semi-salvajes, baila la típica danza dels porrots, asi denominada por las grandes porras que utilizan en sus rítmicos visajes, saltos y contorsiones, donde ostentan la fuerza tanto como el arte, de suerte que recuerdan la inocencia, sesncillez y decoro de las danzas de los pueblos primitivos".

Ja veiem com Elías Olmos ens descriu aquest aspecte salvatge dels Porrots, els quals, fins a l'any 1947, duien poblades barbes i a principis de segle també perruques. Fins i tot, ens diu que n'eren setze els Porrots que hi participaven a la cavalcada, i no huit homes. Destaca, així mateix, la joventut dels Porrots. En efecte, observant la fotografia de l'any 1909, els Porrots són d'una edat molt jove, i això contrasta amb l'edat d'alguns dansadors als anys quaranta. Per tant, és evident que no hi hagué recanvi generacional per a alguns Porrots del primer terç del segle XX, mantenint-se vells aquests dansadors fins als anys cinquanta; açò ens du a la conclusió de rebutjar el comentari fet als "Cuadernos de Música Folklórica Valenciana" i que després recollia Julio Carbonell, tot i que els dansadors al segle passat i al primer terç d'aquest segle eren joves, i per tant no es pot dir que els dansadors eren vells perquè no admetien intrusos.

Seguint el que ens diu Elías Olmos, també és possible que la pròpia dansa fóra ballada al segle passat, fins i tot, per més de huit homes, encara que no sabem si formaven una o dues colles, sent molt possible que el fet que els joves no fòren substituïts per altres quan es retiraven de ballar, portara a reduir el nombre de dansadors. Tot i això, el nombre de setze Porrots que participaven a la cavalcada a mitjan segle XIX, època en què Elias Olmos situa el seu relat, està molt relacionat com ja veurem, amb el nombre de participants de la Muixeranga que ballaven els veïns de Silla als mateixos anys.

L'EXECUCIÓ DE LA DANSA

L'execució de la dansa al so de la dolçaina i el tabalet, està conformada per diferents escenes que a la fi més aviat resulten quadres d'una especial plasticitat, tot i que els dansadors formen figures estàtiques, tensionant els músculs, i mostrant uns rictus serioros.

Fins i tot, l´únic moviment que fan els dansadors és el dels peus, i sols en els moments en què entre cadascuna de les escenes han de formar les dues filades amb què es despleguen per a realitzar novament un altre quadre, primer movent els peus sense avançar del lloc on s´hi troben i després executant l´anomenat " passot" per a desplaçar-se.

Tan extremat és l'hieratisme dels dansadors que al quadre on lluiten dues parelles, es disposen de manera que els peus i el cos estan totalment quiets, mentre fan un moviment a les mans i braços imitant la lluita. També per a enfrontar-se aquestes dos parelles i realitzar les escenes anomenades entre l´argot dels dansadors " bot a la cintura", " bot a l´esquena" i " bot dalt", aquests quatre dansadors corren lleugerament fins a col.locar-se i a continuació dos d´ells , corrent cap als altres dos, són rebuts per aquests per a realitzar les esmentades escenes, també tensionant els músculs i mantenint-se estàtics. Mentre la resta de dansadors, amb els braços estesos cap amunt per a mantenir el porrot, i sense fer cap moviment, contemplen la lluita i els bots dels dansadors.

No és l'objetiu d'aquest article fer un exhaustiu estudi del moviment dels peus o de com s'ha de ballar la dansa, perquè aquestes qüestions són molt més conegudes pels mateixos dansadors que pel simple espectador. A més, ja vaig escriure un article on es feia una descripció de l'execució de la dansa i del seu significat, juntament amb les fotografies explicatives dels diferents passos que la configuren, sense entrar en més detalls que els purament necessaris per a la divulgació de la dansa. Però val a dir que els dansadors tenen un particular argot als assajos per a saber quins són cadascun d'eixos quadres, i, encara que ja examinats a l'esmentat article, crec necessari seguir el propi llenguatge que utilizen els Porrots, descrivint-los per ordre d'execució sota les denominacions següents:

"Passot": es correspon amb els desplaçaments que els dos bàndols de Porrots, disposats en dues files, fan entre escena i escena, després del moviment dels peus a la desfilada inicial.

"Costat": consistix en desafiar-se els dos bàndols de Porrots, disposats de costat en dues files, mirant-se de gaidó o de fugida, descansant amb una mà el porrot per davall i recolzant l'altra mà a la cintura amb el colze flexionat. Per a executar aquesta escena, els Porrots formen primer una sola fila portant el porrot al muscle, i després es despleguen formant dues files que s'intercanvien sengles vegades, anomenant-se aquesta modalitat "costat i costat".

"Genoll": els dansadors d'una fila recolzen el peu dret sobre el genoll esquerre dels dansadors de l'altra fila, mentre aquests alcen el bastó amb els dos braços i els altres els hi responen assenyalant-los al rostre.

"Barba": els dansadors d'una fila, un tant acatxats, amenacen els altres amb el porrot adreçat cap al mentó d'aquests, mentre flexionen la cama esquerra i deixen l'altra totalment estesa. Els altres dansadors els reben defensant-se, alçant el porrot sobre el cap dels agressors, amb la mateixa flexió de cames, però totalment drets.

"Braç": les dues files de dansadors es disposen a mesurar les forces i col.locant-se de costat, s'agafen els braços, obrint les cames amb total tensió muscular, mentre alcen el porrot al braç lliure, desafiant-se mútuament amb la mirada.

"Navaixa": els dansadors es repleguen adoptant una actitut defensiva, després d'haver comprovat la igualtat de forces, i flexionats es desafien, mirant-se de gaidó i recolzant el porrot a la cintura; mentre els dansadors d'una fila, estenen totalment la cama esquerra i flexionen la dreta doblant el genoll; i els de l'altra fila adopten la mateixa fleixó, però a la inversa. Sens dubte, un presumpte xoc de sengles filades enemigues amb la posició del porrot constituix una bona amenaça per a disoldre les intencions de llurs contrincants.

"Senyals": una de les filades de dansadors es disposa donant l'esquena a l'altra, i, acatxats i deixant el porrot a terra, dobleguen el genoll esquerre cap avant i deixen l'altra cama totalment estesa cap a darrere, mentre mantenen doblat el braç dret darrere de l'esquena i assenyales amb el braç esquerra a l'expectador. Mentre, els dansadors de l'altra filada alcen els porrots amb els dos braços flexionats lleugerament, doblegant el genoll esquerre cap avant i deixant la cama dreta estesa cap al darrere.

"Pegar i pegar": totes les amenaces conduixen a una lluita entre dos parelles de dansadors que, en un espai lluire que deixen sengles filades, simulen barallar-se deixant els porrots a terra. Els dansadors de les dues parelles estenen els braços cap al darrere, i menejant les mans en continu moviment, corren fins al lloc on es troben per a simular una lluita cos a cos. Flexionats uns sobre els altres, els que reben l'agressió van movent tremolosament les mans mentre els altres, tancant el puny dret i tremolant-lo, simulen agredir al contrincant sobre el rostre. Posteriorment els agredits passen a ser els atacants, adoptant totes dues parelles la mateixa posició. Mentre, la resta de Porrots contemplen la lluita i romanen estàtics alçant les claves amb els dos braços sobre els seus caps, preparats per a qualsevol eventualitat.

"Bot a la cintura": les dues parelles de dansadors que duen el pes de la lluita entre el dos bàndols, es disposen a fer una exhibició de força i habilitat. Ací són dos dansadors els qui, mantenint el moviment tremolós de les mans cap endarrere, es llancen cap als altres dos que, sense menejar-se, els reben de peu, acabant aquells asseguts sobre la cintura d'aquests. Mentrestant, els dansadors que romanen de peu acusen els altres assenyalant-los el seu rostre, i els asseguts a la cintura dels acusadors estenen els braços horizontalment sense respondre a l'acusació del seus enemics.

"Bot a l'esquena": amb el mateix desplegament i disposició, els atacants tornen al seu lloc i s'abalancen novament contra els que romanien de peu, però ara aquests es disposen a rebre els atacants flexionats i mostrant l'esquena perquè els agressors se'n pugen, recolçant una cama sobre la del contrincant i l'altra, en posició flexionada, sobre l'esquena dels agredits. Els dansadors que se'n pugen a l'esquena, alcen el porrot amb el braç dret totalment estés, mentre que els que reben la suposada agressió, aconseguixen assenyalar-los amb el dit cap amunt. Aquesta escena és un altre quadre de difícil execució i una altra demostració de l'habilitat i la força dels dansadors.

"Bot a dalt": finalment, seguint la disposició dels dansadors en l'escena anterior, els atacants tornen altra vegada al seu lloc, i després de tremorlar les mans els dos dansadors que executen aquest bot s'abalancen contra els altres dos, mentre aquests, sense desplaçar-se del lloc, els reben de peu i els agafen de les cames per alçar-los. Els atacants es mantenen sobre els muscles dels altres, agafant-se amb les mans, i estenen completament les cames. Potser siga aquesta escena la més difícil de la dansa ja que, d'una banda, els que reben el pes dels altres dansadors han de mantenir-se estàtics i suportar durant uns segons tota la descàrrega del cos de l'atacant, mentre aquests han de mantenir totalment estesos i en tensió les seues cames i braços.

Al llarg de tota la lluita que conformen les quatre darreres escenes, la resta de dansadors romanen estàtics alçant el porrot sobre els seus caps, col.locats uns enfront dels altres i deixant un espai entre ells on es desenrotlla la lluita cos a cos mentre que la resta de la lluita, formada pels anomenats bots, s'executa a un extrem d'aquest espai. Finalment, els dansadors es disposen a formar les dues filades inicials, i portant novament el ritme dels peus, s'aturen per a saludar el públic inclinant-se lleugerament amb el porrot recolzat a terra.

D'aquesta descripció de les diferents escenes de la dansa, s'entreveuen, a més de la salutació final, deu quadres, un d'ells repetit _ l'anomenat "costat" -, que comporten tres moments distints:

1.- Els mutus desafiaments, acusacions d'un bàndol a l'altre; els intents d'agressió, i l'anunci d'allò que serà el desenllaç a travès de les amenaces amb les claves.

2.- La lluita acarnissada cos a cos que es desencadena com a conseqüència de les amenaces, intents d'agressió i acusacions anteriors.


3.- Les exhibicions de força, equilibri i habilitat dels dansadors amb els anomentats bots que perllonguen la lluita i que semblen finalitzar amb el triomf d'una de les faccions bel.ligerants, ja que uns s'alcen sobre l'esquena dels seus adversaris amb la clava o porrot cap amunt celebrant la victòria.

En conclusió, els conceptes que definirien el sentit de la dansa serien els d'amenaça, acusació, lluita i càstic, sota l'exaltació d'un envident poder físic traduït en els bots dels dansadors i l'exhibició atlètica de la força i la destresa, sempre molt apreciades en qualsevol contesa bèl.lica, i que pressumptament s'enaltixen. Aquestes qualitats dels dansadors son atribuïdes al personatge de la mitologia grega i romana a qui representen aquests: Hèracles o Hèrcules, de sobrenom Alcides, símbol preclar de les virtuts més estimades entre els guerrers de l'antiguitat.

INTERPRETACIONS DEL SIGNIFICAT DE LA DANSA DELS PORROTS

És un reiterat costum escriure sobre la Dansa dels Porrots en els diaris valencians cada vegada que s'acosta la data del sis d'agost, i sempre trobem les mateixes definicions del significat i origen de la dansa, qualificant-la de "dansa pírrica", "dansa d'origen romà" o "dansa antiguíssima d'origen desconegut". També alguns comentaris que des de fa uns anys ençà es recullen en revistes o llibres que ens parlen de les festes valencianes, repetixen les mateixes definicions sense cap dada que hi aporte novetats documentals.

Tot i això, son ressenyables les opinions d'antropòlegs i etnòlegs que pels seus estudis sobre un gran nombre de danses han adquirit una certa autoritat en la matèria i que, almenys, permetran extraure algunes conclusions sobre la nostra dansa.

Allò que primer ens du a esbrinar el possible significat de la dansa és la pròpia denominació del ball. A Silla, coneixem popularment la dansa sota la denominació de l'arma que porten els dansadors: "Dansa del Porrots". Aquesta és una denominació que s'estén a tots els balls on els dansadors van armats amb bastons grans o menuts. Així, trobem que a Picassent, on la nostra dansa fou interpretada fa molt anys i s'ha volgut recuperar, l'anomenen "Els Bastonots".

També a altres localitats on s'han representat danses guerreres amb aquest tipus d'arma, anomenen les danses atenent segons la denominació de l'arma emprada, com per exemple "Els bastonets" a Algemesí o L'Alcúdia; a Catalunya, "ball de bastons" -Montblanc (Tarragona), Sant Pere de Ribes (Barcelona), Vilafranca del Penedès (Barcelona) -; a Castella els anomenats "paloteados" o "danza de palillos", - Belinchón (Conca), Valverde del Majano (Segòvia), San Lorenzo (Sòria) -; a Galícia -Mondariz, Taboeja, Puente-Caldelas, Anceu; pobles tots de la província de Pontevedra-; a Navarra - Vera del Bidasoa -; o a Euskadi -Deva (Guipúscoa) -. També, s'anomena com "dansa de les espases" els balls representats amb aquesta arma a Tolodella (Castelló), Obejo (Còrdova), així com a tot Euskadi, on les denominen "ezpata-dantza", destacant-hi les de Bérriz (Biscaia).

Tot i això, al llarg del segle XIX la Dansa dels Porrots de Silla ha sigut coneguda pertot arreu sota la denominació de "Dansa dels Alcides" i freqüentment així apareix transcrita al "Ball de Torrent", del qual ja tractarem més endavant, en els programes de festes de Silla publicats als diaris valencians del segle XIX o, fins i tot, en els mateix llibrets de festes de Silla de principis del segle XX.

Sembla, per tant, que allò que relacionem amb el significat és el propi nom dels dansadors, "Alcides", que a més donava nom a la Dansa. Alcides és el sobrenom d'Hèracles, personatge de la mitologia grega, anomenat Hèrcules pels romans. Segons aquesta, Hèracles era conegut primer sota el nom d'Alceo o Alcides, pel seu avi patern (Alcides, d'Alkides; per alke, força) i després canvià el nom per influència de la deessa Hera, reina del cel, de manera que el nom d'Hèrcules significa "la glòria d'Hera". En honor seu se celebraven a Atenes festes amb competicions atlètiques, sota el nom d'Heracleies. Fou l'heroi del treball i de l'esforç, patró del gimnàs i de la palestra, i se'l considerava com el primer competidor i vencedor de totes les competicions olímpiques, a més de ser el déu de la felicitat a la llar i al camp, adorat pels gladiadors i soldats. A les obres d'art se'l representa com l'ideal de la força viril, amb uns membres musculosos, ferms i durs, amb expressió seriosa, barba caragolada i coll curt. Anava provist habitualment d'un gran porrot i vestit amb pell de lleó.

L´arma utilitzada per aquest personatge mitològic li fou associada per ser la que empraven les classes populars de l´antiga Grècia, fins l´extrem que l´any 560 a. de C., un grup d´homes armats amb garrots i claves aconseguí prendre l´Acròpoli d´Atenes sota el comandament del tirà Pisístrat.

Per tant, és evident que el nom dels dansadors, l´arma que aquests utilitzen, l´estètica dels dansadors al primer terç del segle passat, amb barbes i perruques, a més d´una vestimenta imitadora de la indumentària romana amb el símbol de la corona de llorer portada al cap, són elements suficients per afirmar la idea que ens trobem davant d´una representació simbòlica del personatge d´Hèrcules, déu de l´Edat Antiga, on hi situaríem el cult i l´admiració de l´heroi popular, tot amb la pretensió d´enaltir els valors que li foren atribuïts: la força i la valentia. Aquests valors apareixen al llarg de l'execució de la dansa, amb la realització de vertaderes exhibicions de força i habilitat -les escenes dels bots -de caire atlètic, adoptant els dansadors un rictus seriós i mostrant les parts del cos pressumptament musculades i amb tensió, tal i com se sol representar el personatge imitat en les escultures i pintures ceràmiques del món antic, a Grècia i Roma, i que al voltant del segle XVI, novament apareix representat a les escultures renaixentistes.

Aquesta afició per la mitologia grecoromana es reproduix a l'Edat Moderna, no sols en la creació d'escultures i traçaments d'habitatges i palaus, sinó també en la pintura i la literatura dels segles XVI i XVII, on l'aparició d'obres que recreen passatges de la mitologia que enaltixen les virtuts d'aquests personatges es fan prou habituals. La dansa dels Porrots representa l'enaltiment d'uns valors de moda a l'Edat Moderna, i a més també d'unes estimades virtuts militars que als temps antics devia posseir tothom que es prestara a fer valdre la seua autoritat. La intrepidesa que mostren els dansadors amb els continus desafiaments i la lluita consegüent és una bona imatge d'allò que vol dir-nos la dansa, doncs els dansadors sense armes dirimixen les seues diferències amb una lluita noble que prova la valentia dels soldats i exalta el símbol final del triomf, simbolitzat per les corones de llorer que els dansadors porten al cap.

Tota aquesta interpretació no significa cap datament remot de la dansa, perquè les imitacions són precisament creades amb la finalitat de teatralitzar fets, gustos o modes d'una època. Tot i això, no vull deixar d'esmentar l'opinió de certs erudits i humanistes dels segles XVI al XVIII, sobre les danses guerreres de la seua època a alguns indrets d'Espanya, identificant-les com vertaderes danses d'origen grecoromà. Al segle XVII, l'humanista Santiago de Covarrubias considerava que hi havia: "Otras danças de hombres armados, que a son del instrumento y a compás, ivan unos contra otros, y travavan una batalla. Este género de danças es muy antiguo en España, de que hace mención Silio Itálico. Lib tertio"

A més, en allò que més s'apropa a la nostra dansa, i sota la veu de "Fuerças de Hèrcules" i "Matachin" ens descriu el següent: "Las Fuerças de Hèrcules y los que traen danças de matachines entre otras mudanças es una asirse del maestro seis o siete muchachos, dos en las piernas, dos en los braços, y dos en los hombros y otros por remate algunas vezes, y a esto le llaman las fuerças de Hèrcules. Esto se usó en Roma en los espectáculos, como se colige de Marcial, li.5, epigrama-..." mentre que de la veu "Matachin" diu: "La dança de los matachines es muy semejante a la que antiguamente usaron los de Tracia, los quales armados con celadas y coseletes, desnudos de braços y piernas, con sus escudos y alfanjes, al son de flautas, salían saltando y dançando, y al compás dellos se davan tan finos golpes".

Per tant, veiem con danses guerreres ballades als segles XVI i XVII ja es consideraven molt remotes, volent sempre justificar-se eixa antiguitat en la seua supervivència al llarg dels segles, des dels temps dels romans i grecs.

No sembla gens arriscat dir que l'anomenada "Fuerça d'Hèrcules" és una varietat d'un quadre de la Muixeranga, però també de certs passatges o escenes de la nostra dansa on, a més del sobrenom coincident dels dansadors, també hi ha exhibicions de força a les escenes dels anomenats "bots", on sempre hi ha un dansador que ha de suportar el pes de l'altre.

La paraula "matachin" és citada cent anys després, donant-li un significat més precís i relacionant-la amb una dansa "formada entre quatro, seis u ocho, que llaman Matachines, y al son de un tañido alegre hacen diferentes muecas y se dan golpes de palo y vexigas llenas de aire".

El "Tratado del juego" de 1559, publicat a Salamanca, li atribuix a aquest tipus de danses un origen estranger, i sembla que aquesta dansa apareix al voltant dels anys en què es publicà el tractat o llibre, com pot extreure's del significat de l'esmentada veu: "Hay otras invenciones y juegos que llaman de Matachines, los cuales con invenciones semejantes y niñerías de danzas y juguetes que extranjeros tran para sacar dineros de la gente vulgar y popular, habrán los buenos jueces y goberandores de destinar".

Per tant, la idea de relacionar les danses armades, tant espanyoles com de la resta d'Europa, amb les gregues i romanes, apareix en els estudis dels humanistes dels segles XVI i XVII que a l'ensems fan relacions seleccionades d'algunes de les danses ballades a la península ibèrica en l'antiguitat. Així, i en el que pertoca a les més semblants a les actuals danses guerreres, inclosa la nostra, he d'esmentar la que es referix a la interpretada pels lusitans, citada per Diodor de Sicília (Diodor V, 34,5) que s'exercitaven en temps de pau amb una dansa lleugera, per a la qual es requeria una gran flexibilitat dels membres, o la ballada pels tracis al so de la flauta, armats amb escuts i espases, botant molt alt i lleugerament (Jenofont, Annabasis, VI, 1 5-6).

Tanmateix, les anomenades danses pírriques ballades pels grecs, denominació sota el que repetidament sol qualificarse la nostra dansa, hem de descriure-la com una dansa representada per motius atlètics o religiosos, i ballada en certes festes, com les Panatenees, a què ja hem fet referència, a Atenes. Hi havia tres classes de participants: homes, joves i xiquets. Cadascuna de les colles era formada per huit dansadors que fingien lluitar entre ells. Anaven amb el cos nu, armats amb casc, escut i espasa, i feien una sèrie de figures i quadres acompanyats per música i poesia. Aquesta descripció és molt semblant a la Dansa dels Porrots, i per això la denominació de " pírrica" és ben emprada, resaltant sempre que el seu origen no pot establir-se partint de semblances, i hem de seguir un concepte més aviat relacionat amb allò que Caro Baroja creu provable, com és que " a una serie orgánica de elementos antiguos se han ido acumulando otros, dándose lugar luego a la eliminación local de uinos u otros o a su conservación más pura" perquè sempre falla l'anàlisi històrica particular. </